per en 15 Maig 2017
458 Vistes

En aquest país patim una mena de complexe d'inferioritat que ens duu a adaptar constantment models que ens semblen referents i adequar-los a la nostra realitat, d'una manera no sempre prou encertada i, en qualsevol cas, sempre provinciana.  Podem tenir, per exemple, el Sinatra català, o podem ser l'Escòcia del Sud o el Quebec d'Europa.  I tirant una mica més enllà, i fent un tomb més de rosca, fins i tot podem tenir el Messi del Vallès, o el Puigdemont de Ponent, arribat el cas.  D'exemples reals en trobaríem tants com volguéssim, sense gaire esforç.

Tant costa ser nosaltres, afirmar-nos tal com som, sense haver d'adaptar realitats alienes?  Doncs es veu que sí.  I també es veu que això tot sovint es considera un valor positiu.  Un darrer exemple?  Marta Pascal parla del PDeCat com del partit del macronisme català.  Malament rai quan l'autoafirmació ideològica que caldria esperar d'un acte de presentació de l'ideari polític d'una formació ha de recórrer a la comparació amb el darrer personatge del moment de la política europea.  Malament rai quan per sortir del clixé i del llast de la desapareguda Convergència i del pujolisme, tot el que es pot fer és enganxar-se al de fora, com ja va fer Ciutadans, sense anar més lluny, tot just conegut el resultat electoral francès.  Molta buidor.  Massa buidor.

Potser aniria sent hora que tots plegats comencéssim a fer valer el que som, poc o molt, però nostre, i a apostar per nosaltres mateixos com a model.  Qui sap si per aquest camí algú, algun dia, voldrà ser la Catalunya del Sud-Est Asiàtic o la Barcelona del Pacífic.  De moment, seguim fent veure que copiem per amagar les nostres múltiples i greus carències, i la manca absoluta de confiança en les nostres veritables capacitats.

Publicat a: Actualitat
Sigues el primer a qui li agrada això.