Tot en ordre. No ha estat res, només un ensurt. Finalment, tot acaba bé. Falsa alarma. No calia patir tant, tot està sota control. Marine Le Pen té un sostre electoral i ahir es va veure clar. L'extrema dreta mai no governarà la República Francesa, malgrat tot. Respirem tranquils, que no hi havia per tant.
De ben segur que més de quatre hauran fet una lectura més o menys similar, amb expressions com les que acabo de citar. Ni Alemanya, ni els Països Baixos, ni França... Només era una amenaça, no cap perill real. Després de la tempesta, torna la calma. Ja podem seguir amb les mateixes polítiques, amb el mateix empobriment econòmic i ideològic, amb la mateixa explotació, amb la mateixa incompetència, al capdavall, que la gent sap el que vota i, malgrat tot, vol gent d'ordre, com a Espanya.
Avui, tothom respira alleugerit. Una nova amenaça que s'esvaeix. Però amb aquesta estúpida convicció que tot està sota control, la bèstia es va fent grossa, fins que sortirà definitivament del cau. No aprenem dels errors. De fet, els admetem només amb la boca petita, i així anem fent números perquè, quan finalment tot salti pels aires, ja no hi siguem a temps. Mala peça al teler d'aquesta vella Europa, amb la vista massa cansada per veure més enllà dels seus nassos, o dels seus interessos -econòmics, polítics, financers...- de curt recorregut. No ens enganyem, la derrota d'ahir del Front Nacional és una dolça derrota. I Macron, i si no al temps, potser haurà viscut una victòria més amarga que no es pensa. L'esperança, en el fons? Que és una persona jove, que hauria de ser capaç de canviar inèrcies. O no, si fem cas dels que l'aplaudeixen per aquí. Ja es veurà.