Pensava que per fi seria el nostre moment.
Vull dir, fa dos anys em vas deixar feta a miques, mentre intentava descobrir si entre les teves paraules plenes de retrets existia un rerefons que intentava dir que m'estimaves.
Vaig xafar molta merda sense tu, esperant que un dia em perdonessis i vivint de puntetes per a que no et sentissis dolgut per les coses qu me feia.
Seré breu: no em va valer una merda.
Perquè jo em plantejava allò de "si em dius vine, ho deixo tot" tu només intentaves reafirmar que estic massa enganxada de tu.
I la veritat, me'n arrepenteixo molt de no haver fet tot el que podria fer, mentre esperava que tu et dognessis a tornar a empendre aquella conversa d'una manera més calmada.
Però me'n vaig fartar i vaig empendre una vida on tu ja no estaves en prioritat.
Vaog coneixer gent que si que tenia ganes d'estar amb mi quan jo tenia l'anim pel terra.
No pots pretendre que mentre tu m'apartes jo segueixi esperante com un gos.
I ara em dius que et vull donar cels?
Disculpa, jo t'ho hagués pogut donar tot, menys cels.
Perque estic tan enamorada de tu que mai se m'ocorriria fer-te mal.
Però tu segueix així, que poc a poc m'estas perdent
Que tingues sort.
