No us podeu ni imaginar com de difícil és viure dins el meu cap algunes vegades.
Es una por que sense més ni menys t'atrapa i l'única cosa que pots fer és esperar a que marxi prompte.
És la eterna sensació de que ara tot està essent perfecte, però que quan menys t'ho esperes, la cagarás.
El pensar un dia rere l'altre que no ets suficientment bona en cap dels aspectes de la teva vida. Que mai trobaràs treball, que no podràs fer sentir als teus pares que estan orgullosos de tu o que mai trobaràs a ningú amb la capacitat d'aguantar les milion d'imperfeccions que et formen.
Es molt dur mirar al futur i no veure res i, com no, agobiar-te.
El que més em costa en el dia a dia és intentar disfrutar del que estic vivint sense pensar constantment que tot té data de caducitat.