Imagineu-vos el paisatge més bonic que els ulls humans piguin apreciar.
Imagineu-vos que el teniu davant i que l'esteu contemplant sentats a la vora d'un precipici.
Us sentiu en pau, feliços, al lloc correcte en el moment adequat, però sabeu que si us moveu més del compte, caureu al pou.
Aquestos últims dies em sento així.
Estic tant feliç amb la meva vida actual, que crec que en qualsevol moment, alguna cosa sortirà malament.
Vull dir, en dos mesos he establert llaços d'amistat amb persones realment impressionants que em fan sentir recolzada en una ciutat estranya. Persones que m'han adoptat com una més i que m'abracen, m'agafen els mofletes i confien amb mi.
Això em fa sentir realment viva, però per una altra banda, penso que no estic capacitada mentalment per cursar el que estic fent i no voldria ser una càrrega per a ells.
També, com ja us vaig dir fa dies, he conegut a algú que em fa riure, em tranquilitza, algú a qui m'encanta acariciar i em fa tremolar les cames cada vegada que em besa. Sóc realment feliç perquè, encara que no som res, mai m'havia sentit tan completa ni amb tanta llibertat. Mai hagués pensat que pugués parlar de sexe amb algú d'aqjesta manera. I això, em fa feliç.
Vosaltres sabeu com soc amb aquests temes. Voltes, voltes i voltes, millors de "i si..." I la por de sempre a cagar-la.
Les meves paranoies sempre acaben menjant-se'm per dins, però després de haver vist el resultat de relacions passades, crec que ara (a risc de parèixer una insegura) seria un bon moment per a ser sincera amb els altres i mostrar-me un poc a ells, amb la consciència de que em poden fer mal, però amb l'esperança de que noho faran.
Ara hi soc a temps de canviar.
Vull que tot el que comenci a partir d'ara, ho faci sense els neus dubtes emocionals.