Mai m'he atrevit a parlar això amb ningú.
És més, crec que ara tampoc podré expressar tot el que em passa amb claredat.
Abans de tot, voldria deixar en clar que tinc dues parts: l'Alba que tots vosaltres veieu i la que només sofreixo jo.
No vull que penseu que sofreixo de personalitat múltiple (que potser si, jo no soc psicològa), però el que vull dir és que la part que està cara al públic intenta mostrar-se sempre feliç i vol que la gent que està al seu costat somrigui. Fa bromes, intenta ajudar a aquells a qui estima i, sobretot, sempre es mostra forta. (I com més feta pols està per dins, més intenta semblar feliç)
I després està el meu dimoni. La por. L'ansietat. L'insomni. El no saber com portar qualsevol tipus de relació. El "no et mostris feble, no vals el suficient per a que es preocupen per tu". El "mai trobaràs a una persona que romangui tota la vida al teu costat, perquè no vals la pena".
Amb això vull dir que, amb matèria de tenir poca autoestima, soc la reina de l'autoengany. Vaig pel món com si res em pogués fer mal, però en veritat l'única cosa que faig es intentar conviure i canalitzar les meves pors.
Perquè estic farta de menjar-me el cap i donar-me'n compte de que només puc explicar-los-ho que em passa a un parell de persones perquè no confie en ningú més. Perquè sempre acabo pensant que les persones que entren en la meva vida han vingut a fer-me mal.
I tinc un problema amb això, perquè no se com actuar davant certes situacions.
M'agrada que m'agafin la mà quan anem pel carrer, però em tremola el pols si ho fan.
Em mostro incòmoda amb les mostres d'afecte en públic, encara que em ve al cap algú al que em menjaria a petons al mig de la major concentració de persones del món.
No sé quina classe de normes estan "sobreenteses" o no dins de segons quin tipus de relacions, i em paso hores donant-li voltes a "que hauria de fer i que no".
No entenc quan una persona és simpàtica o esta coquetejant.
I sobretot, mai sabré con gestionar el cúmul d'emocions que passen pel meu cap totes les nits, abans d'anar a dormir.
Però de veritat, no us preocupeu per mi, ja estic curtida en l'art de lidiar amb mi mateixa.
El que em fa por es pensar si realment alguna vegada trobaré a algú amb qui realment pugui confiar per a compartir els nostres dimonis, per a fer més fàcil la nostra existència.