Fa quasi un mes que ambdós estem ficats en això. Això que no te ni nom i, molt menys, definició.
Estas ahí per a acariciar-me la cara quan em sento sola, i agraeixo molt que hagi trobat algú que em faja deixar de pensar en tot l'estres que m'envolta. Però sincerament, no se on vull que vaja tot això.
Com he repetit milions de vegades, estic farta de pegar-li milions de voltes a les coses. Estic farta de sentir dins meu infinites veus dient "i si...", donant arguments sobre el que és bó o dolent per al meu futur o creant múltiples finals per a aquesta història.
I ara aquestes veus internes s'estan debatint si pronunciar o no allò que jo tinc súmament prohibit.
Si, aquella paraula que ho complicaria tot està a punt de sortir de la meva boca i jo intente taponar-la de totes les maneres humanament possibles.
Perquè no, no tinc clar el que vull.
Vull dir, clar que tinc ganes de dir-t'ho i més quan em mires amb aquella cara d'embadalit i jo et pregunte "Que?" perquè se que alguna cosa que m'encantaria saber està passant pel teu cap.
Però no estic segura de dir-t'ho, perquè com ja he dit, ho complicaria tot i encara no hem trobo amb la estabilitat mental idònia per a començar alguna cosa de nou. Que si, que m'agradaria, però ara no em veig amb força.
I jo, mentre intento guanyar aquesta batalla interna, intento demostrar-te que vull dir aquestes paraules sense acabar de pronunciar-les. Si no te n'has adonat, et puc dir que ho faig quan et dic "estas bobo", quan acaricie la teva panxa o el teu pit i quan t'abraço fort per darrere.
Perquè en realitat, sóc una covard i estic esperant que ho diguis tu primer per a evitar fer-ho jo i que surtis corrent.
Però bé si al final tot surt malament (com sempre em passa), vaig a dir-t'ho amb antelació per aquí, perquè així puc llevar-me un gran pes de sobre:
"Tinc unes ganes boges de dir-te t'estimo".