Fa més de cent anys que un bisbe de Lleida, de cognom Messeguer, va començar per ordre del Papa de l'època el rescat del patrimoni artístic de les parròquies de la seva diòcesi. Fins que Catalunya va començar a treure el cap, les diòcesis tenien unes fronteres administatives que res devien a la divisió territorial de l'Estat. Sense cap problema, Lleida regia eclesiàsticament la regió aragonesa, bàsicament catalanoparlant, que coneixem com La Franja. Així havia estat durant 800 anys, i així ho va estroncar el poder de l'Opus Dei prop del Papa Joan Pau II, de mala memòria per als catalans per molts motius. Es van separar les parròquies de la Franja a favor del creixement del bisbat de Barbastre-Montsó, en el qual hi ha el santuari de Torreciudad, base espiritual de l'Opus i el fundador del qual va ser canonitzat pel nefast pontífex. I es va fer davant d'un clamorós silenci del president convergent Jordi Pujol i del seu govern.
El bisbe Messeguer va comprar moltes peces per evitar-ne l'espoli, que ha dut valuoses obres de la nostra terra a museus europeus i americans, i el seu deteriorament. Algunes d'elles molt maltractades, com pintures medievals que havien estat reciclades a portes de sagristia, i on es pot encara observar el forat del pany. La segregació de les parròquies va atiar ben aviat els sectors més conservadors de l'Aragó, que van arrossegar tot l'espectre polític a reclamar unes obres que mai no havien estat seves. Malgrat el suport papal, van topar amb la seriosa tasca de catalogació i protecció de la Generalitat de Catalunya sobre unes obres que formen part avui de la col·lecció del magnífic Museu de Lleida. Les resolucions d'un estat antidemocràtic i estranger com el Vaticà, però, no tenen cap efecte sobre la legislació del nostre país, i l'artilleria dels aragonesos, ara com a Diputación General, ara com a bisbat de Barbastre-Montsó, ara com a ajuntaments 'afectats', ara com a particulars, s'ha acabat dirigint contar els patrons del Museu, que són diverses institucions lleidatanes juntament amb la Generalitat.
Avui s'ha produït un nou episodi d'aquesta corrua de despropòsits. Una jutgessa arribada de Saragossa el dia abans d'assumir aquest assumpte, i que deurà tornar-se-n'hi l'endemà (per allò de les destinacions dels jutges i la seva rotació laboral), ha resolt, a partir d'una demanda civil de l'associació lleidatana Amics del Museu de Lleida, que no ha quedat demostrada la propietat de les obres per part del bisbat de Lleida com pretenia l'Associació. Pel camí han quedat desestimats documents fefaents per defectes de forma. I és que cal tenir en compte que el nefast (i malèfic: cremarà a l'infern per mentider i deslleial) administrador apostòlic bisbe Salinas, que va ocupar aquest lloc entre el bisbe Ciuraneta i l'actual bisbe Piris, va jugar descaradament contra els interessos de Lleida i a favor d'Aragó, amb procediments que han alimentat la confusió i estan dificultant la resolució lògica del cas, que és que les obres han de romandre a Lleida perquè està documentada la seva adquisició legal, i s'han mantingut aquí de forma pacífica i amb coneixement públic durant més de cinquanta anys totes elles.
Però que no hagi quedat demostrada la propietat tampoc significa que hagi quedat demostrada la no-propietat, contra el que alguns comentaristes amb més mala fe que ignorància estan esbombant. Hi haurà recurs, i aquest cas acabarà guanyant-se (encara que amb la justícia espanyola mai no se sap), però el camí és llarg i la mala hòstia (mai millor dit) és molta. Davant el desinterès dels socialistes (cal mirar a les hemeroteques les posicions claudicants de la consellera Mieras i de l'alcalde Ros, per esmentar dos pesos pesants: ells sempre han prioritzat el bon rotllo amb els seus germans d'ideologia, al govern aragonès a l'actualitat, per damunt dels interessos catalans), i la desídia dels convergents, només reconduïda a darrera hora i de mala gana (només per a la foto), des d'Esquerra Republicana de Catalunya hem aguantat el tipus i hem evitat que quallessin vergonyoses claudicacions davant de les amenaces dels deixebles de San Josemaría Escrivá de Balaguer. I ho hem fet des de la conselleria de Cultura, des de la Diputació de Lleida, i des del grup municipal a la Paeria.
Els catalans podríem proposar que aquesta jurisprudència vaticana se la comencin a aplicar ells mateixos. Caldria fer un inventari de totes les obres d'art, incunables i documents procedents de Catalunya (i d'Aragó! i de la resta del món!) que es troben als museus i arxius vaticans. I exigir llavors que prediquin amb l'exemple: que ho retornin tot i, a partir d'aquest punt, comencem a parlar de l'altre tema.