Sé de sobra que la cervesa és la meva magdalena de Proust particular. Té el poder de dur-te fins a mi, per més sol que estigui, o per més lluny que et trobis. I avui en porto ja una pila, de magdalenes camuflades en llaunes de color vermell. Avui que et necessito, no hi ets, estimada amiga, còmplice i amant al mateix temps. Avui que el meu cos et desitja com potser mai fins ara, que les meves mans busquen en el buit sense trobar-te, intento, desesperat, que l'alcohol m'ajudi a fer-te fora del meu cap, o potser que t'hi retingui, no ho tinc clar. Però avui res no serveix per allunyar-te dels meus pensaments. Al contrari. Cada llauna nova que cau al terra, buida i sense esme, te’m fa més present. Més absent.
Avui voldria tornar a recórrer els teu cos, sencer, nu, desafiant, amb la punta dels meus dits, amb els meus llavis desitjosos de tu. Voldría perdre’m com tantes altres vegades, en secret, entre el sinuós relleu dels teus pits i delectar-m’hi jugant amb aquells mugrons durs i suggerents que m'omplen de records i sensacions prohibides, abans de baixar, ventre avall, fins al teu entrecuix, punt d’arribada permanent del meu desig.
Avui necessito el sabor del teu sexe, la seva humitat, el seu tacte, la seva calidesa. Necessito tornar a recórrer amb la boca i la llengua cada accés del teu cos fins sentir-te palpitar i gemegar fins a l'orgasme, fins que les teves mans facin finalment fora el meu cap, amb un gest brusc i agradable alhora, i els cabells desdibuixin, desordenats, el teu rostre esmaperdut i satisfet.
Però no et tinc. Estic sol, deixat anar sense rumb entre els efluvis d’un alcohol gens efectiu per esvair la meva solitud i un desig cada cop més intens que em retorna a mi mateix, tossut.
Puc recordar, gairebé puc sentir, la teva boca, la teva llengua, les teves mans explorant el meu cos, empasant-se el meu sexe ardent i àvid de tu, mentre busco sensacions impossibles amb els meus pocs recursos entre la buidor de l'absència. Com m’agradaria sentir-te, ara mateix, xuclant-me, regalant-me la teva saliva, suau i dolça, fins a l'instant suprem de l’explosió de plaer entre els teus llavis. I besar-te, intensament, gairebé amb violència i sense fre, un cop, i un altre, i un altre...
Però avui no et tinc, i el desig no s’atura. Dibuixo a mà la teva imatge impossible al voltant de la meva polla ansiosa i solitària. M'abandono, mentre t’imagino poderosa, muntanda a sobre meu, empassant-te-la fins al fons de tu. Quin plaer ser ara mateix dintre teu, penetrant-te amb insistència, sentint l'escalf del teu sexe envoltant el meu, rebent-lo, calent i ansiós. Però només puc deixar-me anar, desbocat, a cavall de somnis i fantasies, fins que, de sobte, de manera irrefrenable, llàgrimes blanques ploren la teva absència entre panteixos i gemecs ofegats i solitaris. És el preu a pagar pel plaer furtiu, per l’amor clandestí.