La Pableta
per en 31 Agost 2016
1,703 Vistes

Anem a parlar clar.

Trobo a faltar un "nosaltres", però no vull estar amb tu.

Tinc ganes de besar-te de nou, però necessite apendre a estar sola.

Sempre m'han dit que tu eres l'home de la meva vida, i no ho dubte, però ara mateix has de fer-te a un costat.

No se el que vols, no se que esperes de tot això, però ara vull explicar-te com em sento.

La meva ment es un conjunt de frases soltes i pensaments per ordenar. És un cúmul d'idees que necessiten ser analitzades i ordenades per a que així jo pugui dormir tranquila (perquè si no, comencen els malsons).

Tots aquets dies que hem estat parlant he intentat analitzar cada frase, cada signe de puntuació i cada emoticona.

He intentat trobar un trasfons a les teves paraules i llavors me n'he adonat de que la que no te clar els seus sentiments soc jo.

I clar, ara que ja estan al lloc, havia de soltar-los.

T'estimo, ho vaig fer fa anys, ho faig ara (després de tot) i ho faré fins el dia en que em mori. Potser no t'estimo de la mateixa manera, potser l'amor que sento per tu és més madur i potser en uns anys es convertirà en un amor incondicional, però sempre tindras el lloc d'honor dins el meu cap i el meu cor.

Ara bé, que espere jo de tot aixo?

Doncs tinc unes ganes de besar-te que no puc explicar-les, tinc ganes de sentir que tots aquests anys han passat en un obrir i tancar d'ulls i que per fi tornem a encaminar-nos en la mateixa direcció. 

Vull dir, vull tornar a confiar en tu, vull que sigues el primer a qui vaja a contar-li els meus problemes i a qui vulga abraçar quan estigui ensorrant-se el meu món. 

Se que no es el moment de estar junts i se que tu ara per ara no penses en mi d'aquesta forma. Però jo necessitava dir que vull apendre a estar sola, però amb tu. 

Vull que em continues trucant a les tres de la matinada, amb dos cubates de més i que ens quedem parlant fins que t'adorms mentre jo acabo escoltant el "tic - tac" d'aquell rellotge que et vaig regalar. Perquè després de tot aquest temps, jo segueixo deixant el mòvil sense silenciar a les nits esperant que tornes a trucar-me.

Soc tonta, no vaig saber valorar aquells instants quan vaig tindre l'oportunitat i ara els trobo a faltar.

Per això ara vull sentir que vaig cometre el pitjor error de la meva vida deixante marxar.

Vull créixer amb tu, com en els vells temps.

Publicat a: Reflexions
La Pableta
Quan vulgues em passes el link!
6 D'octubre 2016