La Pableta
per en 30 Agost 2016
1,132 Vistes

Fa dues setmanes estava davant un pastís d'aniversari amb dues veles enceses que formaven el número 22.

Mai he cregut en les supersticions, el Karma, Déu... (Parafrasejant a Pau Alabajos) però aquell dia el meu cosí petit em va dir "Vamos Alba, pide un deseo" i jo, em vaig rendir davant aquelles paraules plenes d'innocència i vaig tancar els ulls disposada a buidar amb totes les meues forces.

I no vaig tenir que pensar molt, ja sabia el que volia.

I mentre vaig buidar tot l'aire de dins els meus pulmons, vaig tancar els ulls en força i vaig pensar: "Vull que torne".

I has tornat.

I amb tu, ha tornat una petita part de l'alegria que creia perduda. M'has fet tornar a sentir aquella nena de 15 anys parlant amb em que va ser el seu primer amor, però amb la confiança que es tenen dues persones que han crescut juntes.

Si algú vegués aquestes converses que duren tot el dia, no mensaria que hem estat cuasi dos anys l'un sense l'altre i tampoc que ens hem arribat a dir coses que el mateix dimoni tindria por a pronunciar.

Vull donar-te les gràcies, simplement per apreixer en la meva vida aquell octubre del 2008 i aquest agost. Gràcies per ajudar-me a sortir del pou sense saber-ho.

 

Mai podré pagar-te tot el que fas per mi.

Publicat a: Reflexions
Sigues el primer a qui li agrada això.