Avui he plorat com feia molts anys que no plorava.
He plorat fins que m'ha faltat tant l'aire que he arribat a assustar-me per si m'ofegava.
I és que, per fi me n'he adonat que tu vas ser la única persona que va creure en mi des del principi i em va estimar incondicionalment, aguantant el meu caràcter temperamental i les meves manies d'enfadar-me perquè si.
Avui, després d'una llarga estona llegint les nostres converses no he pogut evitar sentir-me la persona més miserable del món al desaprofitar la oportunitat que vaig tenir de estar al teu costar tota la vida.
Ara me n'arrepenteixo molt de no haver valorat cada paraula de la frase "jo em casaré amb tu" o "si et cases amb algú altre jo interrompré la boda".
Avui et trobo a faltar, com feia molt de temps que no trobava a faltar ningú. Avui aniria a buscar-te a peu a l'altra banda del món i t'abraçaria fins fer-te veure que per fi me n'he adonat de que ningú m'estimara amb tanta intensitat com tu ho feies en el seu moment.
Perquè al cap i a la fi, tu vas ser el meu "Robin" i jo per tu robaria una trompa blava d'on fos, només per a que tornessis aquí.
