“Vine i no em fallis, que avui penso fer realitat una vella fantasia”. Aquestes van ser les meves paraules, pronunciades amb tota la malícia del món, mentre agafava en Jordi per la mà i el conduïa, amb un moviment malintencionat de malucs, cap al despatx del nostre cap.
Eren les vuit del vespre. Tota la tarda perduda mirant de quadrar comptes, sols en aquell coi de despatx petit i llardós on treballàvem de comptables. Cada tres mesos la mateixa cançó. Tot a darrera hora mentre el director de la companyia devia estar fotent-se cec de copes en qualsevol dels seus habituals puticlubs. Al cap i a la fi, ja hi som nosaltres, per salvar-li el cul i per seguir omplint-li les butxaques.
Avui, però, la cosa no seria com sempre. Ja feia dies que imaginava la meva particular venjança i estava segura que en Jordi seria un bon aliat. Avui, sense cap pietat, profanaria el sagrat altar de les finances de la nostra companyia. Avui faria el meu particular ritual de luxúria al despatx de direcció.
En Jordi em seguia. Sabia perfectament com posar-lo calent, tot i que mai no havíem passat d’alguna que altra discreta empaitada ocasional. Vam entrar al despatx. Enorme, emmoquetat, de gust ranci, com pertoca als mediocres vinguts a més. Sense pensar-hi ni un instant el vaig asseure a la butaca del director i, sense miraments, m’hi vaig pujar a sobre, eixarrancada i amb la faldilla a la cintura.
En Jordi, pobret, feia uns ulls com a plats, entre sorprès i acollonit. "Prepara’t, que avui tindràs el que sé que fa temps que desitges", li vaig xiuxiuejar a l’orella, mentre notava una sospitosa i agradable pressió al meu entrecuix.
Uns moviments ràpids, secs, i fora brusa. I fora sostenidors. I els ulls d’en Jordi més i més grossos, el seu sexe més i més dur i la meva calentura més i més intensa. Ja no hi havia marxa enrere. El vaig amorrar als meus pits, mentre em refregava contra el seu membre amagat, i la temperatura va pujar de cop fins a límits inimaginables només feia una estona, quan ens debatíem ofegats entre un mar de números.
Quan vaig considerar que ja tenia prou dels meus pits, i jo de la seva boca, em vaig alçar, me’l vaig mirar fixament, em vaig agenollar davant seu i, amb parsimònia, vaig alliberar una polla grossa, unflada, humida, delerosa d’atenció. Li vaig estar mamant una bona estona. Resultava agradable aquell membre tan a punt. En Jordi s’estremia de plaer. Ho podia sentir, malgrat els seus esforços per no fer massa soroll, malgrat que érem sols a les oficines. Fastigosa discreció dels comptables.
No el vaig deixar córrer, tot i que prou que li hagués agradat, això de buidar-se a la meva boca. Però no. El volia dintre meu, ben a dintre meu, aquell sexe que tan bé havia preparat. Però abans, encara hi havia una part de la fantasia que no volia deixar escapar. El vaig fer alçar i jo vaig ocupar el seu lloc a la butaca del director, mentre posava els peus, ben separats, a sobre 
de la taula i l’indicava el camí del meu sexe, on havia d’anar a parar la seva boca fins que arribés a l’orgasme.
En jordi va estar a l’alçada de les meves expectatives. Així és que, un cop refeta de l'escorreguda amb què m’havia obsequiat, em vaig posar dempeus, vaig repenjar les mans a la taula, vaig alçar el cul, amb les cames ben separades i li vaig deixar anar, de cop i sense més: “folla’m”. I així ho va fer. Amb un cop sec vaig sentir la seva polla ben a dintre meu, mentre un calfred recorria tot el meu cos i m’obligava a contreure el meu cony per abraçar aquell nou convidat tan suggerent.
Va ser una follada salvatge, sense miraments, amb ganes de descarregar-ho tot, fins i tot la tensió d’aquella tarda. Just quan en Jordi s’anava a córrer me’l vaig treure de dins i li vaig agafar el sexe amb la mà. Volia sentir aquella polla palpitant entre els meus dits mentre projectava glops de semen de manera espasmòdica. Crec que jo també vaig deixar anar alguna que altra cosa amb aquell espectacle. Tot plegat, petits tollets perdent-se enmig d’una moqueta de gust discutible.
Vam recuperar l’alè. Ens vam mirar amb una barreja de sorpresa i satisfacció i, n’estic segura, que tots dos vam pensar alhora “que es foti, aquest fill de puta. Aquí té el nostre particular informe”.
Quan vaig sortir del despatx, encara hi vaig fer un darrer cop d’ull pensant si l’endemà el cap sentiria alguna mena de sensació estranya i impossible de definir quan hi entrés. Tant de bo, per a més escarni.
Volies els comptes quadrats? Doncs aquí els tens. Nosaltres tornem a la nostra ensopida rutina, però una mica més satisfets. Com serà el proper tancament de comptes? Qui ho sap.