Escenari 1:
Allau de crítiques al conseller Huguet per l'anunci que els professors permanents a les universitats catalanes hauran de fer una prova de competència lingüística, ni que sigui per poder entendre els seus alumnes si aquests decideixen (anatema!) fer-los preguntes o respondre'ls exàmens en aquesta llengua tan exòtica nostra. Norma que ha estat consensuada amb les universitats, que deixa amples marges temporals per adquirir aquesta competència, i que de cap manera afecta els qui estan aquí en estades curtes, que és una de les fórmules habituals per traslladar al nostre país el coneixement dels màxims experts internacionals en cada matèria. S'acusa Huguet d'obstaculitzar que el nostre país rebi el millor talent científic internacional, obviant que aquesta norma no és d'aplicació per als investigadors que no tinguin una càrrega docent important i regular en el temps, i que, per tant, podran seguir contribuint a cursos avançats de doctorat o màster. Cal assenyalar, com ho ha fet Enric Canela, que requisits com aquests són habituals en països com Suècia o Noruega. Podem exemplificar el to de les crítiques en la barroeria de l'ínclit Alejo Vidal-Quadras.
Escenari 2
Dani Comas és dels nostres esportistes d'elit. Un talent indiscutible. Set vegades campió mundial de la seva especialitat, el biketrial. Però Dani Comas és un pecador: exhibeix la seva catalanitat sense complexos i com a català (i res més) ha participat i guanyat amb la samarreta de Catalunya el campionat mundial organitzat per la Biketrial International Union, que admet de ple dret la federació catalana. Però al mundial organitzat per la Unió Ciclista Internacional, un organisme on només hi ha representats els Estats, la federació espanyola li ha prohibit d'anar-hi. I això, malgrat que ell no té cap problema amb competir amb la samarreta espanyola si cal. No hem llegit cap crítica de n'Alejo ni dels altres a aquest cas.
Dos casos relacionats amb la gestió del talent. Dos enfocaments polítics. Dos resultats. Sobren els comentaris.