Ja fa temps que les lleis (ja siguin catalanes, espanyoles o d'on siguin) s'introdueixen en les nostres vides. No és que estigui en contra de cap llei en concret (en realitat sí però ara no m'hi vull ficar), sinó que no estic d'acord amb el seu abast. M'explico: crec que si hom vol viure en societat és clar que ha d'haver-hi lleis que regulin la convivència, els impostos (per invertir en bé comú), l'edat de jubilació, etc. per tal d'evitar conflictes que puguin arribar a perjudicar aquesta societat. Ara bé, penso que si, per contra, hom vol viure aïllat de la societat, fent d'ermità a una muntanya sense beneficiar-se de cap agent extern i ser autosuficient, també hauria de poder-ho fer.
Aquesta situació em genera una pregunta: fins a quin punt és legítim que una llei s'interposi en una vida que, en principi, hauria de ser privada i personal? Per intentar resoldre aquest problema em remuntaré a l'origen d'aquesta "interposició". Les lleis van começar a treure el nas en les vides privades quan les persones van començar a demanar seguretat. El problema és que per aconseguir aquesta seguretat feia falta vigilar de més a prop (com els pares quan van a la platja amb la seva mainada), però alhora aquesta vigilància privava l'individu de moltes llibertats (en el cas dels fills, no s'atreveixen a fer segons quins jocs violents davant els pares). Altre cop, trobo que està bé una certa vigilància en una vida social, més que res, per evitar problemes greus com el masclisme, el racisme o la homofòbia. El que no trobo bé, és que si, per exemple, algú s'aïlla de la societat per voluntat pròpia, i ho fa sense la intenció de beneficiar-se de cap aspecte d'aquesta, hagi de seguir complint les lleis vigents al "seu territori" i hagi de seguir pagant impostos, per exemple, que mai retornaran en favor seu.
Si fos per mi, una bona part de les lleis que existeixen s'eliminarien per la seva inutil·litat i les traves que posen a una vida lliure i fluïda que, al cap i a la fi, és l'únic que té importància, oi?