Algú havia de dir-ho! Jo sóc militant d'Esquerra Republicana de Catalunya. Vaig entrar-hi l'any 2003, o sigui que no sóc dels històrics. Però ningú no és dels històrics si el comparem, per exemple, amb el nostre estimat Víctor Torres, que parla de la II República com nosaltres recordem els nostres anys d'universitat. Per tant, relativitzat el valor de la militància històrica, vull posar relleu en la voluntat de ser i l'anhel de fer un país lliure.
M'estimo aquest partit perquè suma el que jo vull per a Catalunya, i per a la resta de Països Catalans, que m'imagino un bon dia confederats per la lliure i sobirana voluntat de la seva gent. Compartint edifici però coordinant decisions comunes, no pas amb uns ficant-se a casa dels altres com els catalans estem patint de l'Espanya castellanocèntrica. Els catalans vam renunciar a l'imperi ja fa molts segles, i, malgrat que hem de suportar tan pesada acusació dels acòlits de l'imperialisme espanyol, som més de la mata de jonc de Ramon Muntaner.
I milito a ERC perquè jo vull un país amb els valors del republicanisme històric, que posa les persones al centre de l'escenari, i busca la participació i la llibertat individual. Que defuig els ramats i les consignes i els tocs de xiulet. No és fàcil moure un partit amb gent així, perquè el lliure pensament deriva massa sovint en neguits, fugides endavant i desencisos. Perquè l'ànsia de llibertat pot acabar desesperant i embromant la vista. Però jo prefereixo aquestes companyies que els qui segueixen consignes estúpides i buides de contingut com hem vist massa sovint en els nostres adversaris polítics.
I jo vull un país amb les idees de l'esquerra no marxista que van inspirar l'inici d'ERC. Justícia social, igualtat d'oportunitats, igualtat de drets, protecció dels serveis públics a l'àmbit públic. No vull la dreta, que per benefici personal es ven sa mare, on cada escàndol de corrupció proporciona més vots, perquè aquesta és l'actitud que cal admirar; on la cosa pública és dolenta i per tant s'ha de regalar als privats, que ja sabem què en faran. Però tampoc aquella esquerra d'arrel marxista, abundant a les nostres terres i els nostres dies, que gaudeix amb els ramats afilerats sota les idees dels líders, o que llisca cap a utopies místiques i les aplica a l'acció política; no vull una Cuba o una URSS, ni les seves versions més light, a casa meva.
I, finalment, vull el meu país independent dintre de l'Europa de la que mai no n'hem renegat, en la qual sempre hi hem trobat els nostres referents, l'Europa filla de la il·lustració i de les llums i no la de les tenebres i els totalitarismes. Vull el meu país tan alegre o avorrit com puguin ser-ho Holanda, Dinamarca i Finlàndia. No davant ni damunt de ningú, sinó al costat. De tu a tu.
Així vull jo el meu país i així el volem els militants d'Esquerra Republicana de Catalunya. Ho sento, però algú havia de dir-ho!
