en 31 Agost 2010
És quan dormo que hi veig clar....
Això mateix ho diria el poema de J.V. Foix. I és cert...
Quan un dorm i es desperta a la matinada, emparedat mirant al sud, en un poblet on el temps s’ha aturat, pots comprendre el neguit de les campanes.
Hores i hores esperant adormir-te sentint la pesantor de les parpelles, la sorra granulada dins els ulls ... i, el recordatori constant i meticulós de les campanes. Ara venen els quarts, de toc jovial i amb ànsia d’arribar a la fita.
El repic de les hores, amb majúscula, de to greu, toc de dol i solemne et recorda clarament que no t’has adormit i que la tristesa continua marcant el camí de la nit pesarosa. Veig per un moment, el desig de deixar de ser.
Publicat a: Literatura
Això mateix diu el meu amic Miquel Gimenez Gomez (Els Matins, El Debat, Radio i com diu ell etç...)
Ho deia un poeta i passar nits d'insomni arribes a la mateixa conclusió; anar passant el temps i tenir la sensació que no t'adormiràs mai. És un calvari!