EL LLAC
Vora el llac, en Genís observa la Glòria capbussar-se. La veu nedar i quan surt de l’aigua li llança petons amb les mans. Ella somriu, fa mitja volta i es torna a tirar de cap des de l’espigó que s’hi construí l’any passat. En Genís encén l’última cigarreta i tanca els ulls. Sent la nicotina eixamplar-li els pulmons i tus amb aquella tos seca que ha conreat amb els anys. En acabar, obre els ulls i esguarda l’embarcador. La noia. No ha sortit encara? S’acosta a l’aigua pel passadís de taulons i rellisca. Aquells mocasins..!! S’aixeca, es descalça i segueix, fent saltirons per esquivar les astelles. Quan arriba fixa l’esguard, pam a pam, en l’aigua del llac.
Aviat serą de nit. Ha estat mala idea de venir al llac, avui, sols. Com mala idea ha estat no aprendre de nedar en tots aquests anys en els qual sí que ho ha fet la Glòria. Mentre ella aprenia de nedar, ell feia tallers de reiki i meditació. Ahir, després de sopar, li explicava a la noia que en el taller no havien fet res perquè esclatà una discusió (calmada i relaxada, això sí) sobre l’existència o no de la telepatia. Ell deia que no... La Glòria badallava amb aquells badalls que sempre acabaven amb un “mare de Déu” per dissimular. Ell pensava que mai no li feia cas i que se’n fotia dels seus tallers.
Ara, sol damunt l’espigó humit i relliscós, pensa que hauria d’haver acompanyat la Glòria ala cursos de natació. I recorda perquè no varen fer classe ahir. I tanca els ulls i els punys i pensa ben fort fins que se sent rajar les llàgrimes i fer-se mal als palmells de les mans amb les ungles sense tallar.
“Estic aquí, a la teva esquerra, sota l’arbre. Aviat la marea amb colgarà”. S’espanta de sentir aquella veu tan endins. Però no dubta. Es tira a l’aigua i braceja com un gos amb totes les seves forces. Desperta a cops la inconscient Glòria. Desenreda el vestit de bany enganxat en una branca i es desmaia. Malgrat el fred, ella té encara prou forces per a arrossegar en Genís fora de l’aigua.
