No puc evitar de recordar allò tan magestuós i alhora tan denostat i oblidat per tothom.
No ens podem permetre que els artífexs de tal ignomínia siguin ara els abanderats de mediterraneïtat (sempre amb eufemismes) i llencin ara el pla dels plans (noti's la ironia) per rescatar un país que agonitza, però que resisteix a morir, i que intenta sacsejar-se la por, l'autoodi i el complex d'inferioritat que durant anys i panys li han inoculat de tal manera que a dia d'avui sembla a ulls de tothom una caràcterística congènita dels valencians.
Però com bé diuen els conductivistes, hom no és d'aquella manera, sinó que ha aprés a ser així (o li han obligat a ser així).
Doncs bé, en aquest panorama de letargia perenne espero insertar-me jo. Molts m'han dit que era una temeritat anar en aquest territori, hostil a primera vista, però decididament càlid quan grates una mica sobre l'àspera superfície.
Tantost, hi trobo un cert paral·lelisme amb la meva persona, car en el meu cas, també desperto d'un llarg somni, i mig estabornit, no sé per on encarar el futur esplendorós (parafrasejant Bibiloni) que me/ens espera.
Vull ser, doncs, positiu, car no hi ha victòria més dolça que la que hom aconsegueix a base d'esforç, de sacrifici.
Per tant, no cal defallir en cap moment; encara que molts cops l'oratge gire en contra, hem de saber patir, doncs algun dia ens/m' arribarà la meva/nostra hora.
