Forem sempre els tristos
els que perdíem les flors.
Ens cobrien les fulles
Mortes
Mentre jugavem a no saber res
Enmig de finestres
Tancades al sol del migdia.
Tancades les portes,
ningú no ens bressolava.
Esperàvem els matins
Amb els ulls esfilagarsats
Com taronges a punt de vessar
Damunt el llit,
Vents i joncs vinclant-se
Vençuts en cada glopada.
Un atzar continu que sura
Flueix i mai no es detura
Acobla les coses en un xiuxiueig
Que espanta i atrau
Posant disbauxa
Allà on hi ha cel i mar
I esclafa les fosques nits
Dels comiats,
Albades toves esperant
Un sol distret i apagat
Que somriu malgrat tot
Diferent.
Voltes i voltes.
Com aquella cançó
Que mai no s'acaba
Que mai no se'n va.
Com aquell foc
Que dissol encara d'amagat
El record d'un oblit
Arrencant a bullir.
Publicat a: Reflexions
Sigues el primer a qui li agrada això.