Hi ha ocasions en què les paraules costen de sortir. De vegades és per manca de coses a dir, però de vegades, perquè és massa allò que es vol deixar anar. Com ara.
Te n'has anat, Quim, i no sé com agrair-te una pila de coses, de complicitats, de suport incondicional. Només sé dir-te que et trobaré a faltar en tants i tants espais comuns, en tants projectes i en tantes iniciatives, igual com t'he trobat a faltar aquests mesos en aquella cadira buida que mirava d'omplir, sense destresa, per fer una mica menys dura la teva absència.
Em quedaré sense aprendre de tu tantes coses que t'havia de demanar. Tantes coses que em podies explicar perquè tu les veies i jo no, i miraré cada dia la taula sense tu, buscant opinió, consell i afecte; i així, n'estic segur, te'm seguiràs fent present en el record de les nostres converses, sovint absurdes i surrealistes, amb què conjuràvem els nostres fantasmes i alçàvem castells a l'aire.
Te n'has anat, Quim. Sense deixar que m'acomiadés de tu. I fins i tot en això has sabut encertar. De fet, ja ens vam dir adéu fa cosa d'un mes. Tu em vas desitjar bones vacances i jo que ens retrobèssim a l'agost. I aquí sóc, agraint-te tantes coses que no et diré i imaginant un futur bastit en la memòria, per esquivar tanta solitud.
Però això serà demà, o la setmana que ve. Avui encara pesen massa l'absència i, com deien aquells, el record del temps feliç en la dissort. Siguis on siguis, Quim, gràcies.