Els darrers dies hem assistit, amb cara d'estupefacció -o potser no-, a un seguit d'esdeveniments que, tot i que segurament no ens fan cap gràcia, són absolutament legals, d'acord amb la legalitat espanyola i la lectura que se'n fa en aquests moments. Repassem:
- El Tribunal Constitucional sentencia que els catalans no podem fer consultes, a no ser que sigui per elegir la pubilla de la festa major, i poc més. Tocat i enfonsat una de les línies de flotació de qualsevol democràcia: la capacitat d'escoltar la voluntat del poble.
- El jutge Santiago Vidal és apartat de la seva feina durant tres anys per escriure una proposta d'hipotètica constitució catalana, durant el seu temps lliure. Si un és jutge pot dir qualsevol cosa, menys si es considera que pot anar contra la indissoluble unitat de la pàtria.
- El BOE oficialitza els continguts de l'assignatura de religió catòlica, tot considerant continguts a qualificar l'aprenentatge d'oracions o la veritat del creacionisme, ni que sigui negant els arguments científics. Gran avenç en la qualitat del sistema educatiu.
Tot és perfectament legal: negar el dret a opinar per vies democràtiques i en absència de violència (desmuntat per la via dels fets el gran argument anti-ETA), negar el dret a pensar lliurement i expressar les opinions públicament (la Constitució es veu que també ho deu prohibir), o negar la ciència i els seus raonaments, en una expressió absurda de nacionalcatolicisme per acontentar la clientela més radical i fer-li oblidar la mentida de la reforma de la llei de l'avortament.
I és justament perquè tot això és legal a Espanya, que no hi vull ser. I m'atreviria a dir que no ens convé ser-hi, si volem viure en una societat lliure, justa i on el pensament i la raó puguin créixer i expressar-se sense por a represàlies,
