No és possible banyar-se dues vegades en el mateix riu. La frase pertany a Heràclit i, malgrat que només n'hi ha una referència de passada, és evident que es troba en el sentit del títol d'aquesta magnífica novel·la de Manel de la Rosa, "Cada color d'un riu" (juntament amb la condició de pintor del protagonista). Hi ha un diàleg preciós molt al començament, en què es reflexiona sobre això. Canviem permanentment, tot i que de manera imperceptible dia a dia (el protagonista ho expressa molt millor, però no penso reproduir la cita perquè el que caldria és que tothom anés corrent a comprar-se el llibre). Això fa que quan mirem enrere en els nostres records ens sentim estranys, com si fossin d'una altra vida. Això fa també que tingui sentit rellegir un llibre o remirar una pel·lícula, perquè hem canviat cada cop que ho fem i el seu efecte sobre nosaltres és un altre. El cas és que el protagonista de la novel·la es debat entre dues dones, i una l'ancora al passat i l'altra l'impulsa al futur. És una dicotomia, entre una dona fantasmal i una altra de vitalista, que em recorda el Haruki Murakami de "Tòquio Blues", cosa que no és d'estranyar perquè l'obra de l'escriptor japonès beu d'algunes de les influències de la qual també s'afirma que ho fa De la Rosa, com ara Francis Scott Fitzgerald (tot i que el món de "Tòquio Blues" em sembla més proper al Salinger d'"El vigilant en el camp de sègol"). Sigui com sigui, es tracta d'una obra molt ben escrita, profunda, commovedora, addictiva, amb una galeria de personatges extraordinaris. Una novel·la que dignifica la literatura catalana d'ara mateix, que l'allibera de certs productes prefabricats que l'estanquen. Una alenada d'aire fresc que ens aconsella mirar endavant sense ira (com dirien els Oasis) i que ens recorda, com ho expressaria Joaquín Sabina, que és millor no intentar tornar al lloc on has estat feliç. Perquè no és possible banyar-se dues vegades al mateix riu, ja que l'aigua de la vida canvia constantment. I, amb ella, nosaltres.
I acomiado les vacances revisitant un clàssic, "Sólo el cielo lo sabe". És sabut el reconeixible món de Douglas Sirk, que tan bé va saber recuperar Todd Haynes a "Lejos del cielo": una paleta de colors impecable i un estil melodramàtic de traç una mica gruixut en alguns personatges però subtil i agut en la protagonista. La història és senzilla, perquè és una pel·lícula de tesi, que pretén denunciar la hipocresia de la classe acomodada americana, i Sirk en fa prou que veiem com la protagonista se submergeix fascinada en un món de llibertat que desconeixia, reclosa com estava dins la seva gàbia d'or. Impecablement filmada (magnífic el pla de l'arribada del televisor a la llar), avui en dia és inevitable veure-la amb un somriure de certa condescendència davant del que sembla un melodrama carrincló. L'autèntic drama, però, és que aquesta hipocresia que es permet jutjar la vida dels altres continua existint. Per això la pel·lícula continua funcionant malgrat tot: perquè ens recorda la importància de prendre les nostres pròpies decisions prescindint de l'entorn.