Són les 15.35; estació de tren; Girona. La maleta: dos pantalons, el portàtil i les botes. A la motxilla? els auriculars, la carpeta de la Udg i altres objectes. Fa solet, s'acosta la primavera. Com cada divendres, em trobo davant les vies del tren, un cop més, per marxar de la ciutat que m'enamora i tornar al meu poblet de menys de 300 habitants. Per coses de la vida, vaig estornudar amb una potència considerable. -Jezú! - em va dir un home. Un home gras, amb una panxota enorme, ulleres de sol, fumant-se un puro, barret negre i tirants subjectant uns pantalons de pinça, d'aquells que es posen els homes tradicionals. -Gràcies - li vaig dir, amb un mig somriure.
Arriba el tren: Media distancia, con destino FIGUERES, està a punto de salir. No sé si diu això exactament la dona de la renfe, la veritat és que me la pela molt. Quan pujo al tren tinc una sensació de col·laborar amb l'enemic. En fi. Pujo al tren i com sempre, anava petat. Trobo dos seients lliures, per sort. Per sort o per desgràcia, perquè davant meu hi havia aquell homenot d'abans. Em mira i em pregunta: está libre? - Sí.- Vaig tenir companyia.
Vaig treure els auriculars de la motxilla, em disposava a escoltar la música del mòbil, que per cert, l'hauria de renovar.
- Ah.. la música es lo mejor del mundo.
- Sí.
Crec que era gitano. La veritat és que m'era igual, però cardava una pudor a fum que era massa. I per si no ho sabieu, odio el fum.
- Como te llamas?
Vaig estar uns segons pensant: li dic el meu nom de veritat o me l'invento? Li dic Júlia. A no però cony, porto la M al coll. En fi.
- Marina.
- Que bonito nombre. Yo tengos dos hijas que se llaman Vanesa y Esther. Vanesa hace 8 años que no la veo y Esther estudia en El Cor de Maria, en Figueres.
- Ah.
A mi què m'importa la teva vida? Pensaments d'aquest tipus m'anaven passejant pel cap.
- Este río debe de ser el Llobregat.
- Creo que es el Ter.
Podria haver dit: Sí, es el Llobregat, i callar. Però hi ha una cosa dins meu que sempre ha de portar la contrària, inclús amb un gitano desconegut al tren.
- Ah sí, debe de ser el Ter. Tu eres de Figueres?
- No, de Castelló.
Aquí sí que no vaig dubtar ni un segon de dir-li una mentida.
- En Castelló vive ese torero (no recordo el nom)
- No sé.
- Si.. es que yo fuí mataor de toros, sabes? Toree en la última corrida de Figueres.
Deu fer molt de temps perquè amb aquesta panxota dubto que puguis apartar-te del toro, vaig pensar. I va seguir amb:
- Corté 3 orejas i un rabo.
- A mi es que no me gustan los toros.
- A si no tienes el mismo gusto que las vacas.
Ho he de reconèixer, aquí em va fer gràcia. També cal dir que a mi em fa gràcia tot. Aleshores el tren va fer la primera parada, la única abans de la meva. L'home va veure que hi havia un seient buit al costat, i s'hi va asseure. Per fi vaig poder respirar. Em vaig posar els auriculars i el volum A TOPEE! Sonava: L'últim combat, d'Obrint pas. Cada cop que l'escolto m'emociono. Em vaig oblidar del món, vaig desconnectar.
Un cop arribat a Figueres, l'última parada del trajecte, l'home em va somriure i em va dir:
- Que tenga un buen día senyorita!
Aquí si que no vaig poder continuar fent el paperina i:
- Igualment! - i se'm va escapar un somriure burleta, un somriure d'aquells de: quin paio!
Conclusió: No m'agrada anar amb tren i parlar amb gitanos que carden pudor a fum. punt i final.
Avui que som dissabte, sona ...:
http://www.youtube.com/watch?v=Xi7xdMTovSQ
M'agrda, vull dir, m'agrades.
