Malgrat els discursos oficials, hi ha un detall que ens ajuda a endevinar quan un determinat govern és a punt de perdre el poder: quan comença a fer una política de terra cremada.
Quan un govern veu clar que el seu futur immediat és lluny dels centres de direcció acostuma a aprovar grans inversions que endeuten sense remei el que vingui, o a signar contractes que afavoreixen interessos de persones i empreses afins, sense anar més lluny. En el millor dels casos, tot es fa dins de la més estricta legalitat, però molt lluny d'allò que els ciutadans podem esperar, perquè aquestes pràctiques sempre ens acaben repercutint de manera molt negativa i durant molt de temps.
Ara mateix es comencen a veure símptomes d'aquesta imminent descomposició. El cas de la indemnització pel fracàs del projecte Castor n'és un bon exemple. La pressa amb què s'ha pagat una indemnització indecent i que suposarà un nou encariment del rebut del gas per a tres dècades prou podem imaginar que és la clau que ha d'obrir no poques portes a no pocs polítics que ben aviat perdran la seva còmoda cadira. Cert que hi ha un contracte signat per un govern anterior que mai no s'hauria d'haver signat i que encara ningú no ha explicat, però no menys cert que la celeritat en el pagament resulta més que sospitosa.
A casa nostra també passen aquestes coses. Recordeu el darrer any del tripartit? Doncs repasseu les hemeroteques i veureu què és la política de terra cremada. Però si parlem de present, quan sento que potser es prorrogaran els pressupostos de 2014 i que, a sobre, es recuperarà la paga extra dels funcionaris, mantenint la reducció del dèficit que es veu a venir, i suposadament sense retallar la despesa social (a hores d'ara ja prou lamentable), començo a tremolar, perquè ensumo una certa olor de fum a l'horitzó.
Tant de bo m'equivoqui, perquè els incendis tothom sap on comencen, però ningú fins on poden arribar, i menys en dies de vent canviant.