Quan els independentistes catalans érem minoria i al País Basc, la banda terrorista ETA possava bombes i matava a persones innocents, els polítics españols s'omplien la boca dient que amb terroristes no negociaven, que es rendissín, entreguessin les armes i llavors ja parlarien, que sense morts es podria negociar.
Tot i això mentien, i mentien perquè TOTS els governs españols desde la transició fins al moment de l'últim comunicat de la banda terrorista anunciant la fi de la lluita armada, s'han assegut a negociar amb intermediaris o inclús amb representants directes dels terroristes.
A Catalunya mentrestant, el mateix poble català, els polítics, els independentistes van aconseguir que la que pretenia ser el braç armat de l'independentisme català (Terra Lliure), abandonessin les armes abans no fós massa tard per tothom.
Avui dia, els independentistes creiem que som majoria, i hem iniciat un procés DEMOCRÀTIC, PACÍFIC per aconseguir el nostre anhel de viure en un país millor, més just i independent d'España.
Hem demanat seure a negociar, tal com els polítics españols oferien en el passat al País Basc.
Quina ha estat la resposta d'aquests mateixos polítics españols?
Un NO rotund a tot, a no ser clar que abandonem el nostre somni de crear un nou estat català. Amenaces constants cap als nostres representants polítics, cap a nosatres. Ofegament econòmic, que tot sigui dit, també afecta als catalans que es senten españols (i tenen tot el dret a sentir-se com vulguin, oi? però nosaltres hem de callar i acotxar el cap)
Podran els polítics españols evitar la nostra independencia?
No, un rotun no. És un procés que és imparable, un cop ha començat, no té marxa enrere, i només té un final. La Victòria (sempre i quan, els independentistes siguem realment majoria, hipòtesi encara no confirmada)
Així doncs, el govern español (i tots els polítics en general), tenen dos camins a seguir: per les bones o per les dolentes.
A Iugoslàvia, i després Sèrvia, hi havia una dirigent servi (Milosevic), que no va aceptar la desintegració del seu "gran estat" i va decidir triar el segon camí per evitar la desintegració. Hi van haver milers de morts, peró només un FRACASAT.
El fracasat va ser Milosevic. Avui dia de l'antiga Ioguslàvia no en queda res, està dividida en 6 paisos reconeguts internacionalment i 1 altre (Kosovo) que està en procés de reconeixement.
Volen els polítics españols seguir aquest camí?
Només recordar que al igual que als balcans, només una de les parts té la força de les armes, i en el nostre cas, no som pas els catalans qui la tenim.
Si segueixen aquest camí, morirem molts catalans i catalanes defensant la nostra terra i el nostre somni. Però España perdrà molt més, perquè no podran evitar que Catalunya es converteixi en un nou estat independent.
Espero que ho tinguin clar.
Pel contrari, si es fés per les bones, negociant, España té molt a guanyar, ens repartiriem el deute sobirà, entre altres més ventatges, però la principal és que sempre cap la possibilitat que la famosa majoria silenciosa catalana de la que tant parlen alguns, voti que vol continuar pertanyent a España i llavors els independentistes haurem d'anar amb la cua entre les cames i acceptar la derrota a les urnes. És l'única opció que té España de guanyar i d'evitar que Catalunya segueixi el seu camí en solitari.
ESPAÑOLS, QUIN CAMÍ TRIEU?
Sigui quin sigui el camí que triin, i analitzant el caràcter d'alguns dels polítics "influents" d'España, tinc la sensació que tenen el que anomeno "mentalitat del violador de dones".
Aquesta mentalitat justifica l'acte de violar a una bassant-se amb la premisa que si ha sigut violada, és perquè va provocant perquè porta minifaldilla o un escot generòs. On queda la llibertat de vestir com cadascú vulgui?
Portat a termes polítics, és com si el fet de voler la nostra independencia, els estiguessim provocant perquè així justificarien l'ús d'armes contra el nostre poble, o l'apressament dels nostres polítics. Com si pensar diferent d'ells, fós una provocació.
Espero estar equívocat, però m'ensumo que no és així. Ens esperem temps molt durs, però el poble unit en una sola "pinya castellera" serà invencible. No defallim. Tenim la nostra llibertat, per les bones o per les dolentes a tocar.
Visca Catalunya!!!
