El més difícil d'escriure és trobar-li un bon nom a tot allò que vols dir i ara mateix, estic pensant i desitge treure'm de dins tantes coses que no podria trobar cap paraula ni cap frase que pogués servir.
Con he dit moltes vegades. Tinc un "jo" interior que sempre li pega mil voltes a les coses i avui, m'ha donat per pensar la meva situació ara farà un any.
Fa exactament 365 dies em sentia completament sola, sense cap mena de motiu per viure. Estaba encallada dins un pou sense sortida. Vaig deixar de me menjar i dormia molt poc, però dins de la meva crisi existencial, buscava forces i exagerava la meva faceta feliç per a que la gent que m'envoltava no es preocupés. Només podia ser jo mateixa amb algú amb qui ara mateix he perdut gran part de contacte i tot plegat, en certa manera, m'ha fet ser més forta.
I ara... Ara soc realment feliç. Em passo les hores mortes pensat amb que tot el que he arribat a sofrir i tot el que he viscut ha valgut la pena. He trobat a algú que tot i sabent gran part dels moments més obscurs del meu passat, no deixa d'estimar-me com el primer dia o més i aquestos gestos els vamoro més que a qualsevol dels tresors.
He trobat al que espero que sigui l'amor de la meua vida. Clar i ras.
Encara ara, recordant les primered vegades, els primers moments incòmodes derivats de "el beso o no?" se m'omple el cor de tendresa i em dic a mi mateixa que no podria haver tingut tanta sort. Que algú com jo no es mereix tot el que te en aquest moments, però que sabré valorar-ho i com no, cuidar de la persona que em fa sentir, de totes les maneres possibles, que l'amor no es qüestió de submissió ni de l'anulació del membre més dèbil, si nò que es un sentiment que, quan arriba a ser tan pur i complet com el que ara sento, pot ser millor que el que ens ensenyen a les pel.lícules.
(M'estic posant cursi i això no m'agrada)
Alba, ves a dormir, que t'expliques fatal i això no va a cap lloc.
En resum, tant de bo algún dia sigeu tan feliços com ho soc jo en aquest precís instant.