Ja sé, conec el modus operandi.
Comèdia desenfrenada, proximitat, exagerada.
No és bonic.
Només amb la seva veu m'hi deixaria agombolar
com uns braços al voltant del meu cos.
La seva veu, no gaire greu, és perfecta, dolça.
I si fos possible el somni, m'hi llençaria com una serp
al seu coll, com un complement inert.
Com els traços escrits dient el seu nom
al moble oblidat i polsós.
Dintre el meu cor hi batega un secret.
Ni la pols, ni les notes que canto
amb llàgrimes, galtes avall, de Crisantemi,
poden expressar la melodia del què sento.
Em veig abraçada
pels seus braços prims -perquè és prim, ara-,
la seva veu, una veu prima i clara
que desassossega l'ànima
de patiment.
És pur com un lliri,
innocent...
-massa-, envoltat de cards...
Ell sobreviu i, insisteix que, aviat
els nostres ulls, veuran la Llibertat.