Ness
per en 20 Juliol 2010
636 Vistes

 Segons els experts, Jordi Cervera i Assumpció Cantalozella, aquest és el millor text. I així us l'ofereixo. Espero que us agradi i el gaudiu tal com ho vaig fer mentre l'escrivia.

 

  

No costava de pujar, aquella escala dreta, de marbre blanc i barana lliscant com un tobogan. Com hauria dit Màrius Torres en aquell seu Paradís promès, una escala que es puja amb delit”.  Esglaó a esglaó.  Amb por, al principi; batecs amatents, després.

Els elefants agafats a les faldilles pujaven obedients. Hi ha un túnel clar que guia perquè ningú no es perdi pel camí tapiat, a la banda dreta, per un vidre opac i una calor sufocant.

No era cap Rapte de Proserpina, en la qual, per tal de deixar tothom content, havia de conviure mig any a l’infern i, l’altre mig, a la Terra.

Aquell estiu, aquella vegada... en que la primavera blavejava entre el blanc i més blau.

Blanc entre blau, els núvols”; no s’havia pujat gaire amunt per considerar un cel proper als Déus.

 

La Nessy només va haver de pujar un parell de pisos per trobar el cel, aquella altra vegada. Aquell despatx era d'un blanc lluminós brillant; només una taca de color blau hi destacava. Si l'haguessin tancat per a l'eternitat, hauria acceptat la mort. L'olor, era esterilitzada. Els hospitals fan pudor de gent i de productes de la neteja, que les dones gasten sense miraments.

Només en aquell racó entaforat de llibres, més semblant a una biblioteca desordenada, era allò que més s’assemblava a l’esterilització de la poesia en estat pur. Era el Cel dels Elefants.

  

 

Publicat a: Literatura
Sigues el primer a qui li agrada això.