en 31 Març 2014
Jo era un nen,feia dies que em trobava malament,molt malament :un capvespre,tot i que el cap em bullia per la febre,vaig sentir les veus dels meus pares i el metge,ho vaig entendre tot i més quan la meva mare va entrar a l´habitació amb els ulls plorosos.Jo tenia vuit anys complerts feia poc,però em van envaír pensaments que no havia de tenir encara...recordo que em trobava tan malament,em feia tant mal el cap i respirava amb certa dificultat, amb un mal de coll insoportable que potser ja no calia passar-ho tan malament. Em vaig conformar,como ho deuria fer la cosineta Carme,que feia poc que havia mort. Entre amodorraments,mig adormit,obria els ulls i sempre veia la meva mare mirant-me,acariciant-me...i vaig adonar-me que ja no duia l´anell; no ho havia sonmiat:la veu d´ella parlant de vendre´s l´anell per comprar cert medicament...
Potser el medicament,la força infantil que encara duia dins meu,l´anell...el cas és que ja no volia abandonar-me. Ho vaig seguir passant malament,però em van tornar les ganes de jugar amb el "Pitu" (el meu germà) i l´Enriquet i el "titus"els meus cosins. Un dia,la febre se´n va anar,el coll quasi no em feia mal i podia engolir aliments. El got d´oli de resina de cada dia,ja no calia...en dues setmanes vaig començar a fer vida normal i fins ara...
El medicament,era molt bo...però jo,sempre ha sabut que la meva mare,em va portar al món dues vegades.
Publicat a: Cultura
