Benvolgut Sr. Martino,
Com ja he dit més d'una vegada, entenc perfectament que n'estigui fins al capdamunt de tots nosaltres i que es plantegi marxar. Hem arribat a aquestes altures de la temporada en una bona disposició en tots tres títols. Ningú sap què pot passar, però les possibilitats hi són. Vostè ha heretat un cotxe de luxe de segona mà i l'ha pogut conduir fins aquí, però no ha rebut ni una sola mostra d'agraïment. Ni una. Al seu voltant tot són retrets i escepticisme. Quan ha guanyat, se li ha dit que l'equip no jugava bé. Quan ha guanyat jugant bé, se li ha reclamat més continuïtat. I ara, el que faltava: últimament ha guanyat jugant bé, o si més no competint bé , i resulta que fins i tot alguns culers li recriminen que l'equip hagi de guanyar de penal. Com si els penals no fossin una conseqüència dels moments que l'equip trepitja l'àrea rival insistentment (per una vegada estic d'acord amb Dani Alves en aquesta anàlisi), sobretot al final dels partits, després d'haver picat molta pedra i d'haver aconseguit tenir esgotat el rival, com va passar al Bernabéu i a Cornellà.
Que sí, que li ho reconec, que els culers som d'una mena de manera basada en la insatisfacció crònica, i que som profundament contradictoris. Però pensi que no som els únics: fixi's en els aficionats de l'Espanyol, que despleguen una pancarta amb el lema "Catalunya és més que un club" al mateix temps que els ulls els brillen davant la possibilitat de col·laborar a fer que la lliga es quedi a Madrid. I pensi també que els culers en els moments importants responem i no fallem. Tindrà l'oportunitat de comprovar-ho aviat a Mestalla, i no sap com m'agradaria que pogués tornar-ho a fer, corregit i augmentat, a Lisboa.
En fi, que li recomano que vagi a la seva, i li demano que sisplau plantegi bé el partit de demà contra l'Atlético de l'anada dels quarts de final de la Champions (feia temps que no tenia tantes papallones a la panxa abans d'un enfrontament). Jo hi confio.
Cordialment, s'acomiada de vostè no un admirador, però sí algú que almenys respecta la seva feina (que ja és molt).
PD: Abans de ser-ho jo, he tingut a la meva vida dues menes de professors: aquells que m'han deixat indiferent i aquells que han aconseguit deixar-me algun record més o menys intens. Aquest cap de setmana ha mort un dels professors que vaig tenir a la universitat, i que sens dubte pertany a la segona categoria (i a qui crec que no sabria greu aparèixer en aquesta pàgina, ja que entre moltes altres coses era un culer indomable). Tot allò que es podria dir d'ell a hores d'ara ja està dit, i a mi només se m'acut dir que era una persona que demostrava que una saviesa impressionant no ha d'anar acompanyada necessàriament de pedanteria. Potser sembla poca cosa, però jo crec que no és un mal elogi. Descansi en pau, admirat Sr. Modest Prats.
