Per passar els nervis de l'espera del clàssic, vam començar la tarda d'ahir diumenge veient "Domingo sangriento", la història d'un altre diumenge, el malauradament famós Bloody Sunday en què les forces de l'ordre britàniques van disparar indiscriminadament sobre manifestants republicans a Irlanda del Nord. Paul Greengrass narra admirablement els fets, amb la seva mestria habitual (que anys després tornaria a demostrar en la colpidora i també molt naturalista "United 93"), des de la nit anterior fins a la nit posterior als fets. Vint-i-quatre hores intenses que s'obren i es tanquen amb dues rodes de premsa dels defensors dels drets civils de la minoria catòlica, optimista la primera i desolada la segona. En tots dos casos, Greengrass aconsegueix que aquestes dues rodes de premsa dialoguin amb altres elements: en la primera, les paraules del líder nord-irlandès s'intercalen amb la del màxim responsable de seguretat britànic, i el resultat és un autèntic diàleg de sords: tots dos expressen les seves idees sense contraposar-les a les altres, de manera que l'entesa és impossible, sobretot a causa d'una part obsessionada en el manteniment de la llei i l'ordre i incapaç d'escoltar les legítimes demandes de qui no es deixa atrapar per la seva voluntat uniformitzadora (us sona?). En la segona, les tràgiques paraules dels catòlics es combinen amb crèdits que informen de quines van ser les conseqüències (nul·les per als britànics) de tot plegat, de manera que el clam final de justícia ressona com un crit al desert. La pel·lícula pren partit clarament en favor dels catòlics, però Greengrass no és un director pamfletari i mostra amb cura com en tots dos bàndols hi ha gent raonable i gent indomable, gent que és capaç de sentir empatia i gent que només sent odi. Al final, però, aquest s'imposa, i la barbàrie dels britànics (a qui ara tant lloem per la gestió del cas escocès) és injustificable. La violència només genera més violència, i no és mai una solució per a cap dels dos bàndols. Sigui com sigui, la millor virtut de la pel·lícula és el seu to pseudodocumental, amb una càmera distant (en el sentit de freda, de simple cronista dels fets) i constantment inquieta. Una joia, brillant i necessària.
I va arribar l'hora del partit, i el Barça va decidir fer també el seu particular diumenge de sang (futbolísticament, s'entén) i va assaltar una vegada més el Bernabéu. Resulta que no estaven morts, que només estaven fent una becaina. Aquest Barça irregular va tornar a respondre en un gran escenari, i la fórmula dels quatre petits va tornar a funcionar. El partit va tenir de tot, i va ser un monument al futbol. I això va ser així perquè, a diferència de l'anterior entrenador, el tècnic actual del Madrid vol jugar a futbol. I quan dos equips descomunals com aquests dos decideixen jugar obertament a l'atac (cadascú amb el seu estil, un més directe i sense passar gairebé pel mig del camp i l'altre basat en el toc i l'associació) passen aquestes coses tan agraïdes per a l'espectador. El Madrid va sortir disposat a mossegar, amb una pressió angoixant molt avançada per impedir que el Barça controlés la pilota amb comoditat. Però el Barça està acostumat que els grans equips li facin això, sobretot a domicili, i de mica en mica se n'anava sortint, després d'algun ensurt inicial. I, és clar, el Madrid assumia el risc amb aquesta pressió de deixar molts metres a l'esquena de la seva defensa. Messi ho va veure clar, i no va trigar ni set minuts a habilitar Iniesta perquè afusellés un ahir gens decisiu Diego López. El Barça havia fet el més difícil, però llavors va aparèixer el malson Di María, que va regalar dos gols a Benzema. En dos minuts tota la bona feina feta durant els primers vint se n'havia anat en orris per dues greus badades defensives. Al Barça li tocava nedar contra corrent, però no es va angoixar i va aconseguir marcar gràcies a un estratosfèric Messi (el millor ahir amb el permís d'un Iniesta gloriós) abans del descans. A la segona part el Barça va sortir molt endollat, però va ser el Madrid qui va colpejar primer. Ho confesso: en aquell moment vaig veure la lliga perduda. Em semblava que ja era massa tornar-se a aixecar després d'aquesta nova patacada, i que a l'equip se li acabaria la capacitat de reacció. Però, afortunadament, em vaig equivocar: l'equip no només no es va descompondre, sinó que va tenir la sang freda de continuar practicant el seu joc de toc i de paciència. I finalment va arribar el premi, amb dos gols que ho capgiraven tot i feien emmudir un cop més el Bernabéu. A veure, no ens tornem bojos: ahir vam estar en una situació límit, circumstància que no s'hauria produït mai si no haguéssim arribat al Bernabéu amb tantes urgències per culpa d'alguns partits en què directament l'equip no es va ni presentar (amb Valladolid al capdavant), i ara no servirà de res l'esforç d'ahir si en alguna jornada tornem a fer la migdiada. Però no hi ha dubte que els culers agafem una gran confiança, sobretot perquè queda demostrat que aquest equip (malgrat unes alarmants llacunes defensives que cal corregir com sigui) continua mostrant un gran potencial en les grans cites (només no ha pogut de moment amb, ai!, l'Atlético, tot i que tampoc hi ha perdut), de manera que la conquesta de Mestalla i qui sap si la de Lisboa ja no semblen tan quimèriques. En fi, tot per guanyar i/o tot per perdre, i la sensació que tot plegat depèn en gran part de nosaltres mateixos. Ah! Un últim apunt: mirem-nos-ho un moment des de l'òptica madridista. Els blancs poden sortir del partit amb la sensació que si Piqué no hagués evitat el 3-1 a la mateixa línia de gol probablement ara tindrien mitja lliga a la butxaca, però també amb la sensació d'haver estat massa conservadors després del 3-2 i fins i tot del 3-3. Però, sentint i llegint algunes declaracions, queda clar que són incapaços d'assumir el que no han fet bé i que no saben perdre. I no deu ser precisament perquè en aquests últims anys no hagin tingut temps d'acostumar-s'hi.
