ELLA,ERA UNA NOIA...

Jo,feia tots els possibles per veure-la,ella,ni se´n adonava; era ja una noia,jo un nen que anava a l´escola. Viviem al mateix carrer i cada dia em calia fer correctament el nus de l´espardenya al graó d´entrada de casa seva per si en aquell moment sortis.

Em sabia de memòria els preus dels cistells de vimet de la tenda del costat d´on ella vivia. Lògicament,quan ella passava no feia cas dels cistells ni de com jo la mirava. Sovint,em deia a mi mateix que feia el ximplet,doncs ella era una noia i jo,un nen que anava a l´escola i no es donava per vençut sense saber-ne concretament el motiu, ni quan va aparèixer el meu "enemic" que la duia agafada del bracet i passant per davant d´on jo vivia i la meva mare deia:" ha fet sort aquest xicot.La noia de cal Grau,és maca i seriósa".Potser jo em possava vermell,però ningú se´n adonava,jo era un nen.

Vaig seguir sent un nen quan la vaig veure sortir de casa seva somrient i vestida de blanc;vaig seguir sent un nen quan vaig veure-la radiant,amb la panxa molt grossa i ja no la vaig poder seguir veient mai més;ella,no va seguir.

Un dia,davant de casa seva,tothom duia dol i plorava;la van posar dins un carroatge negre, com la caixa i els cavalls que estiraven,cap el cami de sinera com diria Espriu. I com diria Joan Oliver, va tenir un poc de vida,un poc d´amor,un xic de fill i un xic de no sé què d´un nen que anava a l´escola quan ella era una noia. I quan ja era una dona,se´n va anar i jo era un xic xicot,i un tros de trist, doncs ella,no em va conèixer ni un xic.