en 25 Febrer 2014
Quan sortim d´excursió amb els companys del casal del barri,m´agrada gaudir del paisatge durant el recorregut i tambéhi ha un fet que sempre em desperta cert interès : són les cases mig ensorrades que es poden veure sovint durant el trajecte;se´n veuen de tan velles,que ben segur que ja fa molts anys va caure el sostre en bona part;les finestres sense vidres i la resta de la casa,envaïda pels ocells que volen fer-hi un niu.
Quan contemplo el que queda d´aquestes cases,penso en els descendents de qui les va gaudir amb tota il-lusió, potser mai sabran els afanys des seus avant-passats en fer-ne una llar acollidora;com deurien planejar on calia millor fer el menjador;els dormitoris per ells i els qui vindrien...una eixida amb balancí per prendre la fresca al capvespre,amb converses de projectes;petons;mirant les estrelles amb les mans agafades...
Ja no queda quasi res d´aquelles cases,potser ningú ja no ho deu recordar,però no sé perquè,sempre ho tinc present : aquelles cases mig ensorrades,són l´emprenta del que va deixant la gent que ha fet un recorregut enriquidor per la nostra terra.
Publicat a: Cultura
