Què és allò que ens defineix? Què és allò que ens fa ser com som? Quina evolució personal dóna com a resultat allò que som en cada moment? Quina percepció tenen els altres de com som? Coincideix amb el que som realment? I el que nosaltres creiem que som, hi coincideix? Totes aquestes preguntes, i moltes coses més, apareixen plantejades en aquesta intel·ligentíssima, preciosa, extraordinària pel·lícula, "Her", la nova creació de la ment privilegiada de Spike Jonze.
Spike Jonze és un cineasta que, al llarg de la seva filmografia, sempre ha mostrat una gran inquietud per la qüestió de la identitat. Aquest és el gran tema de la seva obra fins ara. Així, a "Cómo ser John Malkovich" explorava la necessitat de la gent de viure la vida d'altres persones, fet que explicaria la fascinació pels famosos. A "Adaptation", es qüestionava els mecanismes de la creació amb la història d'un escriptor que s'interrogava sobre la seva personalitat per mitjà del contrast amb el seu germà bessó. A "Donde viven los monstruos" plantejava el camí que porta a deixar la infantesa com la mort traumàtica d'una part important de la identitat individual. I a "Her"... A "Her" sembla haver-hi una mica de tot plegat, i encara molt més. O sigui que anem a pams.
D'entrada, com a "Blade Runner", la presència d'intel·ligència artificial porta a plantejaments existencialistes que condueixen a reflexionar sobre allò que ens caracteritza com a éssers humans. L'evolució de Samantha, l'encantador sistema operatiu del qual s'enamora molt comprensiblement el protagonista, mostra de manera contundent les grandeses i les misèries del fet de ser humà, allò que té de meravellós i de terrible, la joia de sentir-se viu i la limitació esfereïdora de la mortalitat. Deixant pinzellades crítiques cap a una societat que evoluciona (?) cap a una falsa superinformació i una falsa supercomunicació, la pel·lícula mostra un paisatge humà format per illes incapaces d'establir contacte en un món en què ja no cal fer res perquè tot es regeix per la veu. En aquest context, no és gratuït l'ofici escollit perquè hi treballi el protagonista, un escriptor de cartes emotives per als altres, en un moment en què la humanitat és incapaç d'experimentar emocions que no siguin virtuals i necessita que algú se les inventi per ella per poder sentir-les.
Però, si d'alguna cosa és deutora aquesta pel·lícula, és del guió, signat per Charlie Kaufman, de "Cómo ser John Malkovich", la qual cosa es fa perfectament evident a la magnífica i inquietant escena en què una noia s'ofereix per fer de cos de la veu de Samantha. Impossible no recordar la dicotomia entre cos i ment que s'establia entre John Malkovich i el titellaire que el controlava. Impossible no preguntar-se amb una esgarrifança què és el que determina la nostra identitat. És aquesta una pel·lícula que t'interpel·la, sense concessions, que fa que et remoguis inquiet a la butaca de tant que et reconeixes en el neguit i la desorientació desolada d'un protagonista que no deixa de buscar-se a si mateix. És també, però, una pel·lícula capaç de fer-te morir de riure, d'emocionar-te, d'estimular-te la intel·ligència. És un regal. I surts del cinema excitat i fent-te encara més preguntes. Qui som? No sé si m'ho suggereix la pel·lícula o se m'acaba d'acudir, però potser som els sentiments que tenim quan som capaços de no pensar. El problema és que pensem contínuament. I, en tot cas, la pel·lícula deixa entreveure que allò que ens fa humans és potser la capacitat que tenim de sospirar.