El primer que es pot dir d'aquest partit és que ja d'entrada l'alineació del Barça era tota una declaració d'intencions de Martino: excepte per la presència de Pinto, l'onze era exactament el mateix que va acabar sucumbint contra el València dissabte passat. Per tant, la intenció de l'entrenador era donar la responsabilitat als mateixos i, en conseqüència, agafar-se l'oportunitat d'esvair els dubtes creats al peu de la lletra. I, vistos els resultats, l'objectiu no es va acabar d'aconseguir ni de bon tros, perquè el Barça ahir va vèncer, però no va convèncer. En absolut.
La primera part, amb les cartes marcades des del començament, es pot considerar correcta. En efecte, cada equip va voler mostrar de seguida les seves cartes. El Barça volia recuperar el joc de la primera mitja hora contra el València: circulació ràpida de la pilota, combinacions pel mig entre línies i continus canvis de joc per obligar la defensa rival a cansar-se basculant contínuament. Però la Real, conscient que el que es trobaria seria això, tenia un pla: intensitat defensiva sobre els generadors de joc per dintre (Messi, Xavi, Cesc) per poder recuperar i fer ràpides sortides al contraatac. Això va obligar el Barça a jugar més precipitadament per fora, de manera que la defensa basca no patia i Pedro i Alexis es perdien en batalles impossibles (especialment desassistit el xilè, gens ajudat per un Alves horrible a través de l'atabalament del qual morien moltíssimes jugades). El resultat és que el Barça va inquietar relativament poc el porter visitant. A més, com que per jugar al que vol el Barça l'equip ha d'estar ben junt, la defensa estava avançadíssima, i la distància entre els centrals i Pinto cada vegada era més gran. D'això, i de la lentitud i la manca de destresa exasperant dels centrals del Barça, en va treure profit la Real a les acaballes de la primera part: el resultat, un més que possible penal i expulsió de Mascherano no assenyalats per l'àrbitre. Coses del futbol: just en la següent jugada va marcar Busquets, i el Barça se'n va anar als vestidors amb un premi segurament excessiu, ja que a més Iñigo Martínez va ser expulsat per protestar l'acció anterior.
Però, si la primera part va ser mínimament acceptable, la segona va ser força lamentable. L'equip va ser incapaç de generar perill seriós contra un equip amb deu homes i, amb els centrals segurament escaldats per l'experiència de la primera part, l'equip es va anar partint per la meitat, amb distàncies massa grans entre línies. El resultat, inevitable: els jugadors van començar a atacar desordenadament i sense sentit, fent cadascú la guerra pel seu compte, i l'espectacle va esdevenir infumable. Però ja sabem que enmig del caos hi ha un jugador que és capaç d'encendre el llum amb la seva clarividència per llegir aquestes situacions, i aquest no és altre que Cesc Fàbregas, ahir de llarg el millor del partit, que en una jugada puntual va veure l'excel·lent desmarcada d'Alexis. El xilè va rematar bé però la pilota va anar al pal, i llavors la Real es va acabar marcant, en l'intent de rebutjar la pilota, un dels autogols més ximples de la història (fins i tot superior al del Llevant en l'eliminatòria anterior). Semblava que, davant la inoperància dels nostres, la Real havia decidit ajudar-nos a marcar un gol que d'una altra manera difícilment hauria arribat.
Per acabar-ho d'adobar, a la majoria dels culers ens caracteritza una gran sensació d'incomoditat quan som afavorits per l'arbitratge, de manera que ahir hi havia pocs motius per estar satisfets, més enllà del resultat. Potser l'anàlisi de tot plegat és massa dur, i potser l'equip és víctima de la histèria que envolta el club, però val més saber veure les coses negatives en la victòria, per millorar. Potser només han estat dos partits dolents. Es pot ser optimista encara? Malgrat tot, la resposta és que sí.