Aparca el cotxe a un cosgtat de la carretera, a l'esquerra del riu, lluny del refugi on ha decidit fer un té.
Camina per l'esquerra, vora el riu, mentre escolta ocells i aigua. Per estrany que sembli, no pensa res.
Mitja hora més tard, arriba al refugi, seu fora en una terrassa i contempla el paissatge i els escaladors que taquen les pedres i penyassegatsque envolten el riu.
Somriu quan un nen de dos anys vol prendre nota.
Se li encomana la seva energia i multiplica la que ja tenia.
El petit porta dos sobrets de sucre, ensopega amb una línea de llapis del terra, cau i plora.
I ella, automàticamentm s'aixeca i se'l mira.
Un petò, un altre i, encara un tercer més.
Tres petons que esborren de sobte tot el dolor que sentia el petit, tres gestos que fan que ho oblidi, somrigui i li doni els dos sobrets de sucre rient.
Seu de nou i guarda el sucre a la motxilla, treu la seba llibreta de records.
Un dia, una experiència.
(Refugi, 20 de maig. Vora el riu, 2 anys, 3 petons, 1 caiguda i 1 somriure infinit).
I, per trencar una mica amb la seva rutina, afegirà:
"Què se n'ha fet d'aquells petons que esborraven tots els mals?"
De tornada, pensa que potser es hora de recuperar el costum tan bonic de fer petons perquè si.
I avui, ja ha començat amb aquell nen. Tres petons per curar i dos més, un per comiat i l'altre per donar-li les gràcies.
Només somriu.
Finestres baixades i el so del motor que es barreja amb les fulles, l'aigua i el vent.
(20/maig/2013)
