El partit d'ahir és un bon argument per contrarestar l'opinió simplista i ignorant que el futbol són vint-i-dos ganàpies corrent darrere d'una pilota. El futbol és molt més que això: són matisos, estats d'ànim, tàctiques... Caparrós, tècnic del Llevant, va tenir ganes que el partit d'ahir no tingués res a veure amb el de diumenge passat malgrat haver passat només tres dies, i va plantejar a la primera part una pressió avançada que va convertir el partit en un duel d'anada i tornada, en què ja sabem que el Barça de Martino no se sent del tot incòmode. Així, en el primer quart d'hora, amb les mateixes armes que el Llevant, el Barça va jugar alliberat, i Pedro va tenir una ocasió claríssima que es va estavellar al pal. Però, de mica en mica, l'equip va perdre gas i va tornar a rebre un sotrac a pilota aturada, en una jugada que demostra que no és tant un problema d'alçada dels jugadors com de concentració.
A la segona part, tot va canviar. El Llevant va decidir que la millor manera d'aferrar-se a l'1-0 era tancar-se al darrere, i es va equivocar greument. Perquè, per evitar el joc del Barça entre línies, va establir una insòlita línia de 7 al darrere. I llavors Messi ho va veure clar. Va endarrerir la seva posició perquè al mig del camp no hi havia ningú per molestar-lo, i va trobar una vegada i una altra les desmarcades de Tello, que no sempre va escollir la millor opció però que va demostrar que si una cosa sap fer és evitar el fora de joc i guanyar l'esquena de la defensa amb velocitat. Tots quatre gols van ser idèntics (més enllà de la desgràcia de l'autogol en el primer), en el sentit que van arribar en quatre jugades calcades. Incomprensible que el Llevant no ho veiés i es deixés fer la mateixa una vegada i una altra. Resultat: exhibició de visió de joc de Leo Messi, hat-trick de Tello i eliminatòria sentenciada, que bona falta fa per dosificar jugadors.
