S'explica que, entre els filòsofs clàssics, va haver-hi un debat entre els partidaris i els detractors del teatre, concretament de la tragèdia. Els detractors deien que l'home havia de ser racional, i no deixar-se portar per les passions, de manera que la tragèdia era nociva perquè provocava reaccions apassionades en el públic, que s'identificava amb les vivències dels personatges. Els partidaris, en canvi, amb Aristòtil al capdavant, argumentaven que precisament això era positiu: l'home, en efecte, havia d'actuar racionalment, però precisament per això li convenia deixar anar les seves passions en el seient d'un teatre. La tragèdia, per tant, servia per purgar aquests sentiments, i permetia alliberar-se'n per poder actuar racionalment en la vida real. Aristòtil ho va anomenar catarsi.
Comento tot això perquè s'ha comentat que el guió d'"Agost" (en realitat adaptació precisament d'una obra teatral) implica una autèntica catarsi en l'espectador, principalment en la llarguíssima (i extraordinària) seqüència del sopar familiar (va, ho reconeixeré mal que em pesi: amb una Meryl Streep excel·lent repartint joc i patacades verbals a tort i a dret). I la veritat és que trobo que aquesta anàlisi és molt encertada. "Agost" ens presenta una família formada per personatges altament incapaços de relacionar-se els uns amb els altres, com una mena de Txèkhov però amb mala llet. I, és clar, al clímax del sopar, que és quan tot comença a petar de veritat, els espectadors passem per totes les emocions possibles: riem, però sovint entre el neguit i l'escandalització; o de sobte quedem glaçats davant d'alguna cosa que es diu; o ens compadim d'un personatge mentre sentim indignació cap a d'altres. Per què? Molt senzill: doncs perquè, en major o menor mesura, ens hi reconeixem. Evidentment el que tenim al davant és una exageració, però que tiri la primera pedra qui mai hagi sentit moments d'incomoditat en un àpat familiar.
I és que el que planteja "Agost" és un festival de situacions hiperbòliques però no pas inversemblants. La família, i això ho mostra de manera magistral aquesta obra, és un microcosmos complicadíssim, perquè és territori adobat per a les tensions. Hi entren en joc el xantatge emocional, la incomprensió intergeneracional i, sobretot, el conflicte d'interessos: la Família, en majúscules, la que es reuneix només de manera excepcional, està formada per altres petits nuclis familiars que ja tenen els seus propis problemes, que topen amb l'interès general. Això queda reflectit magníficament en les tres germanes. Hi ha la petita (una Juliette Lewis amb una sorprenent imatge de vulnerabilitat), a qui ningú té per res, força curta de gambals, que sembla viure en el seu món de fantasia aliena a les tensions de l'entorn, però que en realitat el que ha fet és aprendre a autoenganyar-se per poder ser feliç després d'una vida de desenganys i ara no vol que ningú la desperti. Hi ha la germana (interpretada per una Julianne Nicholson que amb aparentment poc fa moltíssim) que s'ha sacrificat quedant-se a viure al poble dels seus pares, que és amb qui més empatitzem, que ha quedat limitada emocionalment però que no admetrà ara lliçons de ningú. I hi ha el personatge més complex, el de Barbara, la germana interpretada excel·lentment per una Julia Roberts que demostra que sovint se la desaprofita. Barbara és una bona persona víctima del seu excés d'ètica, ja que pretén que tothom vegi el món a través del seu prisma. I sobretot amb una gran por, em sembla, d'acabar sent com la seva mare. En fi, que la pel·lícula és una joia plena d'escenes extraordinàries, i no només la del sopar: cap al final, l'última seqüència que tindran juntes Nicholson, Roberts i Streep, a propòsit d'una confessió que es vol fer al voltant d'un altre familiar, és un resum admirable del que aquesta obra no para d'oferir: una combinació de comicitat i de tensió que ens deixa sense paraules.
Com sense gols es va quedar dissabte l'esperadíssim partit entre els dos primers classificats de la lliga. La gent parla de resultat inesperat, però jo crec que el partit va ser justament el que es veia venir que seria: un duel tàctic de primer ordre, en què cada equip estaria més pendent d'impedir al rival explotar les seves virtuts que no pas de potenciar les pròpies. La lectura que s'ha fet de l'empat, pel que he detectat, és més positiva que negativa, i és que cal treure's el barret davant el que en pocs mesos ha aconseguit Martino, que amb el seu posat desmenjat ha demostrat una fortalesa que li ha permès superar (de moment) totes les crítiques i guanyar-se el respecte de l'entorn i principalment de la plantilla, amb decisions justes però difícils de prendre com l'alineació de dissabte. A més, va tenir la mala sort de la lesió d'Iniesta: si hagués pogut fer entrar Messi per un davanter, i no per Iniesta, el mig del camp no s'hauria descontrolat com ho va fer i l'equip hauria tingut molt més control i ocasions a la segona part. En qualsevol cas, quan un equip vol viure de les teves errades, del que t'has d'assegurar és de no cometre'n, i el Barça ho va aconseguir. Pel que fa a l'Atlético, potser algun dia es trobarà un equip amb tan poques ganes de construir com ell, i llavors potser no sabrà ni com posar-s'hi.