David Cuenca Ros
per en 7 Gener 2014
1,466 Vistes

Hi ha una frase que apareix a "La verdad sobre el caso Savolta", novel·la d'Eduardo Mendoza, que no he pogut oblidar mai: "La vida es un tío-vivo que da vueltas hasta marear y luego te apea en el mismo sitio en que has subido." Crec que és la frase que millor descriu la peripècia vital d'aquest perdedor, que som tots nosaltres, que protagonitza el meravellós regal de Reis que ha resultat ser l'última pel·lícula dels germans Coen. Pràcticament tots els crítics coincideixen a valorar l'anècdota argumental d'"A propósito de Llewyn Davis" de manera simbòlica, partint de la mitologia. Així, la majoria (basant-se en les mateixes declaracions dels germans Coen i en el nom d'un gat que el protagonista ha de cuidar) comparen el recorregut físic i emocional del protagonista amb l'Odissea, només que aquí és un antiheroi qui es troba cercant sempre una llar que no arriba. Hi ha una interpretació, però, que trobo més encertada, però em serà difícil explicar-ho sense revelar alguns detalls del final, de manera que recomano que, primer de tot, veieu la pel·lícula (ja trigueu!), i després continueu llegint.

Deia que hi ha una segona interpretació, que només he llegit en un crític (Sergi Sánchez, de "Fotogramas"), que jo trobo més encertada: compara Lewyn Davis amb Sísif, i no pas amb Ulisses. Sísif és un personatge mitològic que va ser castigat pels déus a arrossegar una pesadíssima roca fins al capdamunt d'una enorme muntanya. Quan, després d'un esforç inhumà, Sísif aconseguia portar la roca fins a l'objectiu, aquesta rodolava fins a tornar al punt de partida, i d'aquesta manera Sísif es veia obligat a repetir el suplici una vegada i una altra, fins a l'eternitat.

Les comparacions amb Ulisses s'entenen perfectament, sobretot a causa del surrealista passatge del viatge a Chicago, amb un John Goodman que és ben bé com un ciclop. També per la resistència del protagonista a escoltar els cants de sirena de la indústria musical. Però sobretot, és clar, perquè el viatge vital de Davis no sembla que porti enlloc, igual que Ulisses no parava d'entrebancar-se en el camí perquè sabia que l'important era el viatge i no el destí.

Però hi ha dos aspectes que em fan pensar que el protagonista de la pel·lícula no és exactament Ulisses i que l'acosten a Sísif. El primer és precisament el nom del gat que ha de cuidar: després de perdre'l, descobreix que el gat ha aconseguit tornar a casa dels seus amos sa i estalvi guiat per l'instint. És justament el moment en què descobreix que, a més, el gat es diu Ulisses. Això significa que el gat ha tingut la seva odissea, però que finalment ha sabut trobar la seva Ítaca, la seva illa perduda, la seva llar. Llewyn Davis, no. Davis és la radicalització d'Ulisses: hi ha diverses escenes en què mostra la seva incomoditat pel fet que el seu art com a intèrpret musical hagi de tenir una utilitat. Ell entén la música com una finalitat en si mateixa, i no com a eina per assolir objectius com poder pagar el lloguer: el viatge és l'objectiu final, i no el trajecte cap a una altra cosa. I el mateix fa amb la seva vida: Davis va donant voltes sobre si mateix, sense deixar mai de ser algú sense cap mena de llar. No té cap lloc que sigui realment seu, ni cap ofici que sigui realment seu, ni cap amic que ho sigui realment, ni cap parella estable en la qual refugiar-se. No té objectiu final. En canvi, fins i tot un gat té, a diferència d'ell, una referència per a la seva vida. És impossible arribar a un lloc si no saps quin lloc és.

El segon aspecte que ens porta definitivament a Sísif és l'inici de la pel·lícula, que finalment es descobreix com el final. Aquest recurs, enlluernador i gens trampós, reforça la idea del viatge circular. Com Llewyn Davis, hem d'anar donant voltes i voltes per escriure el viatge sense direcció que és la pàgina en blanc de la nostra existència. A vegades ens despertem desorientats i atrotinats, ens refem i continuem. Sense que sigui la primera vegada, i conscients que probablement no serà l'última, ens trobem en un carreró sòrdid i mal il·luminat, sense alè, atordits per culpa dels elements externs i dels nostres condicionants interns. Però ens aixequem, i continuarem arrossegant la feixuga pedra que ens acompanya. Tantes vegades com faci falta.

Publicat a: Oci
Sigues el primer a qui li agrada això.
David Cuenca Ros
Pel que fa al Barça, no l'he inclòs a l'article perquè no vaig poder seguir el partit amb gaire atenció. Coses que em va semblar que valia la pena comentar: 1) De la manera que l'Elx va plantejar el partit, amb dues línies defensives molt juntes però alhora avançades, el camp es feia molt petit. Est... Veure més
7 Gener 2014
David Cuenca Ros
Finalment, tornant a la pel·li dels Coen, potser n'he fet un comentari massa rebuscat. L'única cosa que vull deixar clara és aquesta: ÉS IMPOSSIBLE NO ESTIMAR EL CINEMA DESPRÉS DE VEURE PEL·LÍCULES COM AQUESTA!
7 Gener 2014
David Cuenca Ros
M'alegro que t'agradés, també, Neus. I encara em vaig oblidar de citar dues frases memorables que apareixen a la pel·lícula. Una, quan Davis diu que està molt cansat, i que no és un cansament que un dia sencer de son pugui refer. És aquell cansament del donar voltes per anar a parar sempre allà mate... Veure més
9 Gener 2014
David Cuenca Ros
Nou article.
9 Gener 2014