Curiosa, la primera pel·lícula vista aquest 2014. "Miranda" és d'aquelles pel·lícules que tenen ganes d'explicar-te les coses d'una manera diferent, original, fresca, nova. I això sempre és d'agrair, encara que al principi et suposi un esforç per entendre què t'estan explicant. Quan hi agafes el fil, i de passada el muntatge es calma una mica, gaudeixes prou. Cristina Ricci està absolutament enlluernadora, i se't fa creïble que el protagonista pugui perdre el cap per ella. A més, el fet que el narrador sigui el protagonista masculí és interessant, ja que quan la veu en off diu que no sap on ha anat la Miranda l'espectador veu el que ella està fent, i això produeix un efecte curiós i original. La història potser no és gran cosa, i la resolució potser està agafada una mica amb pinces, però en realitat ofereix una reflexió prou interessant sobre l'amor: què estimem d'una persona quan ens n'enamorem? La percepció idealitzada que tenim d'ella, fins a quin punt difereix de la realitat? Fins a quin punt confonem estimar amb convertir la persona en allò que volem que sigui? Podem concloure que estimem algú quan finalment ens adonem que el que ens agrada d'ella és tot, fins i tot el que en teoria són defectes.
I, per continuar lluitant contra la ressaca tediosa del primer dia de l'any, la sessió cinèfila continua amb "Los pájaros", una de les grans obres mestres clàssiques del gran Alfred Hitchcock. Més que una pel·lícula de terror, és una pel·lícula sobre el terror. Sobre el terror provinent d'allò més quotidià i aparentment inofensiu. És curiós: a aquestes alçades poca cosa més es pot dir sobre aquesta pel·lícula que no s'hagi dit ja, però al mateix temps tots els interrogants continuen a l'aire, i la trama i el final continuen essent tan fascinants i misteriosos com el primer dia. No importa: queda la innegable capacitat de Hitchcock per crear imatges icòniques: l'atac a la cabina telefònica, els gronxadors de l'escola... Moltes pel·lícules posteriors li deuen molt a aquesta, sobretot les de personatges acorralats a l'interior assetjats per una amenaça exterior que vol entrar (darrerament, sobretot zombies). Però sobretot n'hi ha una que crec que n'és un homenatge directe, que no és altra que "El incidente", l'última pel·lícula bona de M. Night Shyamalan: la natura ens ha posat aquí, i quan vulgui ens atacarà, sense donar explicacions.