Una pregunta inclusiva… Hi ha persones que diuen que és una pregunta intel·ligent, d’altres, una pregunta que mostra la nostra debilitat... Jo no hi veig intel·ligència, ni fragilitat, ni por, ni res d’especial en aquesta pregunta rebuscada.
Jo la por, la mostra de debilitat... no les veig en l’enunciat, sinó en el fet mateix de la consulta. Un poble que fa tres-cents anys va ser dominat amb canons, que va veure arrossegar els seus comandants, que va veure penjar a la forca els seus fills més nobles, un poble que va veure com li estacaven els ganivets de llescar pa sota la taula... no pot pretendre recuperar la seva dignitat, trinxant-la encara més...
Potser és una estratègia de collons i els idealistes no ho sabem veure, ... potser sí que l’excés de grandesa, dignitat i heroisme dels nostres avantpassats, ens fa veure indigne, immoral i patètica l’actuació dels nostres contemporanis... potser sí que no és que els d’avui siguin covards, sinó que eren els d’ahir que mostraven massa valentia.... potser sí que la nostra llibertat i per tant la darrera esperança de sobreviure que ens queda, justifica qualsevol humiliació, qualsevol mostra de flaquesa...
Potser sí.
Però a mi, ni les preguntes inclusives ni les excloents em fan oblidar els 300 anys d’horrors, dolor i acarnissament que ha patit Catalunya.
No m’importa si surt que sí, que no, que sí no, o que sí sí,... el què m’importa és que hi poden votar els nostres enemics. Milers de castellans que cada dia es passegen fent guàrdia pels nostres carrers, colonitzant el nostre poble, diluint la nostra singularitat,... podran votar el destí dels meus fills, podran decidir impunement el futur de la meva descendència.
I encara tenen el valor de dir que no acceptaran mai el sí! Com si el destí dels catalans depengués de la seva conformitat... Collons, és que de debò algú es pensa, que els catalans acceptarem el no? Algú es pensa que si perdem la consulta, acceptarem amb goig la derrota i ens retirarem? No! si la consulta de la vergonya es fa, i el meu poble la perd, no em retiraré a casa: avançaré fins la primera línia de foc. Perquè allò que legitima la meva causa no és una urna, la voluntat d’una majoria ni el respecte a legalitats estrangeres ni vigents... allò que legitima la meva causa, és la història que em persegueix. Tinc en Carrasclet a darrera! què voleu? que em giri i li digui que la causa s’ha acabat, perquè els invasors que castella va abocar-nos ho han decidit en sufragi?
