En els dos últims partits del Barça, s'ha produït una situació molt curiosa: gairebé cada canvi feia marxar qui llavors portava el braçal de capità, de manera que el substituït l'entregava a un altre jugador que, al seu torn, era substituït també poc després, i així successivament. Aquesta anècdota, més reveladora que la que diu que no hi ha manera de guanyar amb la samarreta de la senyera (esperem que això no tingui un significat simbòlic pel que fa al procés polític engegat), pot resultar involuntàriament simptomàtica d'alguns dels mals de l'equip actual: gairebé tots aquests canvis s'han produït en un moment de resultat advers, que finalment tampoc s'ha pogut aixecar. Per tant, es podria dir que quan Martino busca solucions necessita retirar els capitans del terreny de joc, però els joves tampoc li resolen el maldecap. Dit d'una altra manera: l'equip gloriós que vam ser està envellint, i de moment no s'ha fet la transició adient per garantir-ne el relleu. La solució? Al meu modest entendre, si igualment sembla evident que ens trobem en un any de clara transició (cosa que no significa que no poguem guanyar alguna cosa), potser valdria la pena donar més minuts als joves, i no limitar-los als de les escombraries o als de la desesperació. Ara mateix, per exemple, Bartra i Sergi Roberto estan millor que Puyol o Xavi. No passa res per admetre-ho.
En qualsevol cas, hi ha maneres i maneres de perdre, i el Barça no va fer ahir un mal partit. És més: estic d'acord amb Martino i considero que la primera part va ser molt bona, sobretot la primera mitja hora. Res a veure amb Amsterdam. El Barça es va trobar amb un equip intensíssim, que practicava una pressió angoixant, però sorprenentment l'aposta per replicar-ho no va ser la puntada llarga, sinó que, amb la inestimable col·laboració d'un Busquets excels, l'equip va combinar al primer toc amb sang freda, elegància i solvència; els jugadors jugaven agrupats i, només un cop superades amb una dansa mil·limètrica les dues primeres línies de pressió, es buscava la profunditat dels atacants. Això va espantar l'Athletic, que de cop i volta ja no gosava anar a pressionar fins a l'àrea de Pinto, de manera que els centrals van poder treballar en la sortida de pilota amb més tranquil·litat. Malauradament, el Barça no va aprofitar la seva superioritat en els primers quaranta-cinc minuts, i el partit se'n va anar al vestidor tal com havia començat.
A la segona part el Barça va sortir una mica adormit, però va semblar que de seguida es refeia i reprenia el control del joc. Malauradament, llavors va cometre un error que va pagar car: va voler donar més pausa al partit, com si volgués que hi passessin menys coses, i això el va condemnar. Perquè davant d'un equip que hi posa l'actitud que hi posa l'Athletic (que, a més a més, té jugadors que saben jugar molt bé a futbol) això és la sentència. No es pot confondre control del joc amb pausa, perquè llavors equips així t'atropellen. Ens va passar a Munic i ens va tornar a passar ahir a Bilbao. Una pèrdua imperdonable d'Iniesta (una altra vegada xiulat injustament per San Mamés durant tot el partit) va agafar l'equip caminant i va permetre a l'Athletic marcar en un contraatac impecable. I es va acabar el partit per a un Barça que no va tenir cap capacitat de reacció. Però aquesta vegada no hi va haver un problema d'actitud, sinó de mala interpretació del que calia fer. Al Barça li havia anat millor amb les combinacions elèctriques i ràpides de la primera part. Va entendre que a la segona part havia de calmar les coses i es va equivocar. Però la primera part és esperançadora i assenyala el camí a seguir.
I és que, ho torno a dir: hi ha maneres i maneres de perdre, de la mateixa manera que hi ha maneres i maneres de guanyar. I si, quan es guanyava, es deia que no tot era el resultat i que també s'hauria de valorar el joc, ara caldria ser justos i valorar les coses bones que es van fer ahir. Queda molt. N'hi ha que encara no ens han atrapat i ja se senten campions. A poc a poc, bona lletra, i a veure on situa el temps a cadascú.
