Definitivament, al Barça li ha correspost l'oportunitat de jugar contra l'Ajax per primera vegada en la seva història en el moment més inoportú. Fa un parell o tres de temporades, l'enfrontament hauria estat un preciós duel d'estils idèntics. El més probable és que el Barça s'hagués acabat imposant per la seva major qualitat individual, i tot haurien estat homenatges a la nostra història recent, la que ens ha donat quatre copes d'Europa seguint el fil de l'escola holandesa. Per a Martino, però, aquest doble partit contra l'equip de Frank de Boer no podia ser més empipador. Ja en el partit del Camp Nou, la victòria per 4-0 no va impedir que s'obrís la capsa dels trons en el debat sobre l'estil, ja que va ser l'Ajax qui va jugar més al primer toc i en joc posicional, i el Barça va marcar la majoria dels gols al contraatac. Per acabar-ho d'adobar, ahir un Barça minvat per les baixes va disputar a Amsterdam el pitjor partit de la temporada, i aquells que tenien ganes que Martino punxés per saltar-li a sobre no n'han perdut l'oportunitat.
I és que l'Ajax és el rival perfecte per posar al descobert els defectes que alguns veuen al Barça actual. A la primera part, va passar per sobre dels blaugrana precisament a partir de les eines que van fer gran el Barça de Guardiola: intensitat en la pressió per dificultar la sortida de pilota de l'adversari, jugades al primer toc i obertura al màxim del camp amb els extrems. En aquest sentit, la jugada del primer gol va ser de manual. Malauradament, quan semblava que el Barça havia apagat l'incendi i començava a controlar tímidament el partit, una badada incomprensible de tota la línia defensiva va regalar el segon gol als holandesos i va fer més gran la ferida abans de marxar cap als vestidors.
Com que la primera part va ser desastrosa, principalment per l'alarmant falta d'intensitat dels jugadors, s'ha estat una mica més condescendent amb la segona, que per mi va ser tant o més preocupant. La primera part fa emprenyar perquè els jugadors no van voler (o no van voler prou) i van ser superats per la major ambició i necessitat de l'Ajax (tot i que he calculat que, en cas d'empat, els holandesos s'haurien trobat en la mateixa situació que tindran ara a San Siro: victòria a Milà i a vuitens). Però la sensació de la segona és que no van poder. Van jugar contra 10, van tenir el control de la pilota i van acorralar l'Ajax, però no van crear prou perill. La imatge va ser la d'un equip fatigat, físicament i mentalment. En definitiva, que tothom pot perdre un partit, però no hi estem acostumats, i menys a fer-ho d'aquesta manera. No fa tant, el Barça perdia havent estat infinitament millor que el rival, a causa de circumstàncies incontrolables com la mala sort en moments puntuals. Ahir no va ser així.
Però, compte! Un cop dit això, tampoc es tracta de cremar-ho tot. Avui he sentit comentaris apocalíptics sobre que aquesta derrota demostra que l'equip està molt malament, que fins ara guanyava perquè no s'havia trobat cap equip amb cara i ulls perquè la lliga espanyola és molt fàcil. Home! Això deu voler dir que no podem considerar el Madrid, a qui vam guanyar fa un mes, un equip amb cara i ulls. Em sembla excessiu. La lectura que jo faig és més moderada: sí que és cert que el Barça havia jugat alguns partits força malament, però com que els havia guanyat el resultat tapava les mancances. Des d'aquest punt de vista, la derrota d'ahir, poc transcendent (tot i que ens impedirà tenir una última jornada de Champions de tràmit, que bona falta ens hauria fet), pot ser fins i tot beneficiosa si serveix a tècnics i jugadors per reflexionar sobre els aspectes a millorar. Només el temps dirà si el pèssim partit del Barça d'ahir va ser el primer avís del declivi o un punt d'inflexió.
