T’hem donat la nostra sang perquè poguessis viure. Generosament t’hem lliurat la nostra vida, perquè continuessis vivint. Hem aturat amb les mans els ganivets castellans i francesos; i els ganivets castellans i francesos, ens han trinxat! Eixutes les nostres venes, t’hem abraçat amb joia i dignitat: el sacrifici pagava la pena, nosaltres moríem, i tu continuaves respirant!
Potser no hem pogut donar-te la grandesa que mereixies, i la glòria que un dia et vam ofrenar no hem sabut mantenir-la, ...però t’hem set lleials Catalunya, t’hem servit amb humilitat i devoció. Els teus enemics ens han esparracat la pell, ens han enfonsat la seva arrogància dins la carn; per protegir-te se’ns ha arrencat vilment la vida, per estimar-te, se’ns ha esbocinat.
Podíem haver reculat davant la seva embranzida, castellans i francesos ho estaven esperant... però enlloc de veure com reculàvem, veien incrèduls com se’ns inflava el pit! Esperaven el blanc dels que es rendeixen, i els mostràvem el negre dels que desitgen vèncer o morir!
Agenollats davant teu, com a febles i simples mortals, vam jurar ofrenar-te la immortalitat, i dempeus i amb els ulls irats, vam convertir-nos en el teu escut humà! Hem provat de frenar castella, d’aturar frança... però hem fallat!
Morts els valents i els honorables, les escletxes s’han obert per tot arreu, l’enemic hi ha penetrat, escopint damunt els cadàvers d'aquells que et van jurar fidelitat!
Entre els morts i els que han desertat, ... t’has quedat sola, sense escut, sense muralles... castella i frança somriuen victorioses trepitjant les desferres dels teus soldats. El teu cos vell els sembla carn fresca; volen repartir-se el teu cos sagrat!
És que no veuen la nostra bandera? Tanta és la seva supèrbia, que encegats, no han vist com ens aixecàvem amb odi i impetuositat? “Serem pocs o molts, ens és igual,” va dir el Mestre, i sí, som pocs no pas molts, però ens és igual, aquí plantem la nostra bandera negra: no fugirem Catalunya, no ens rendirem! Som aquí per fer-te immortal i ho farem! Encara que el preu de la teva immortalitat sigui la nostra vida! aquest preu el pagarem!
Som intransigents, obstinats, fanàtics... i ocuparem amb orgull i entusiasme les escletxes que els valents, abatuts, han cedit. Agafa els nostres cossos Catalunya i que siguin l’escut contra el que s’esclafi la supèrbia dels veïns! Agafa la nostra vida i dispara-la contra els teus enemics!
Després de segles arraulida,sense altra esperança que la imminència de la mort, reconstruïrem la teva muralla i farem onejar la bandera negra a dalt de tot!
D'allà dalt, només l’arrencarem nosaltres per posar-hi definitivament la senyera, o ells, per certificar la nostra mort,... i la teva.
Amb tu i per tu, Catalunya! Ara, i sempre!
