En sóc conscient. Ho reconec. No sempre sóc coherent quan parlo del Barça en aquest blog, i el que de vegades m'està bé un altre dia m'està malament, i viceversa. Però això és així perquè la meva opinió no és interessada (com fa bé de denunciar Martino que n'hi ha), sinó que simplement és la d'un aficionat que intenta explicar les sensacions que cada dia li transmet l'equip. Però vull deixar clara una cosa: malgrat que no m'agrada gens el tarannà de la junta encapçalada per Rosell, mai utilitzaré l'equip per atacar-la, perquè per damunt de les persones hi ha l'amor que sento per aquest club, i mai podré desitjar que les coses esportivament no rutllin. I, d'altra banda, vull dir-ho també ben clar: a vegades hi estaré més d'acord i a vegades menys, a vegades l'entendré millor i d'altres pitjor, però a mi Martino m'agrada. S'està trencant la cara per trobar noves solucions i nous recursos perquè continuem guanyant, lluny d'acomodar-se i viure de la inèrcia heretada, i això té un valor que ningú sembla disposat a reconèixer-li.
Com a mostra de tot plegat, el partit d'ahir. Per mi, un dels millors partits del Barça de la temporada. L'equip va mostrar dues característiques vitals: generositat en la pressió i rapidesa en la circulació de pilota. Fins al punt que va obligar un Milan disposat d'inici a pressionar a dalt a acabar aculat i defensant ben a propet del seu porter. Això va portar a una versió de futbol control que va permetre al Barça posar-se 2-0 gairebé sense despentinar-se. Malauradament, una badada descomunal (Alves necessita urgentment un descans per aclarir les idees) va permetre al Milan obtenir el 2-1 en l'últim segon de la primera part i deixar-ho tot obert amb vista a la segona.
Amb aquest escenari, l'entrenador dels italians va decidir donar entrada a Balotelli, a qui sens dubte havia reservat per a la segona part confiant que hauria aguantat el 0-0 i que el Barça començaria a deixar espais que el crack podria aprofitar. Probablement, el tècnic milanista va deduir que el Barça sortiria angoixat per aquest gol encaixat i disposat a sentenciar el partit per la via ràpida, i que per tant deixaria espais igualment. I el cas és que així va ser. La segona part va ser més d'anada i tornada, i el Milan en va tenir. Malgrat això, el Barça va continuar sent molt superior i generant moltíssimes més ocasions de gol, claríssimes moltes d'elles. Per tant, al meu modest entendre, res a veure amb la lamentable disbauxa del final del partit contra l'Espanyol.
Però dic que aquest partit és una bona mostra de fins a quin punt ens l'agafem amb paper de fumar perquè he llegit comentaris gens favorables a la segona part per excés de descontrol. I el mateix Martino ahir explicava que el partit s'havia controlat millor a la primera, en un comentari que gairebé sonava a justificació forçada. I no ho entenc. Jo vaig criticar el partit contra l'Espanyol perquè vam jugar fatal, tant en atac com en defensa, i no tant per l'estil de joc. I ahir vam jugar bé, independentment de l'estil de joc que s'imposés en cada moment. I, per cert, començo a pensar que no és casualitat que els partits se'ns descontrolin a les segones parts: Xavi no pot més, i els partits se li escapen de les mans, i això no és culpa de Martino (excepte en el fet que podria apostar més pels joves, malgrat que el perfil més similar, Dos Santos, s'ha trencat).
En definitiva, que ahir m'ho vaig passar bé. Reivindico que hem de mirar de divertir-nos i no viure eternament del record d'uns anys irrepetibles que ja no tornaran. Critiquem els jugadors que convingui per baixa forma i donem-los un toc, però no ho cremem tot. Ahir va ser un bon partit. D'acord, no va donar per necessitar el pal de fregar per recollir la bava del terra, però aquest és el camí.
I, mentre esperem, una bona manera d'aconseguir que em caigui la bava és per mitjà de la bona literatura. I no hi ha dubte que "Demian" ho és, i amb majúscules. Hermann Hesse ocupa un lloc destacat en el meu altar literari personal, perquè pocs com ell m'han desvetllat tant la consciència. Amb "Demian", per mitjà d'una història abstracta amb una clara influència de la filosofia de Nietzche, em va sacsejar de ben jovenet i hi ha tornat ara. Hesse reivindica, a través del personatge de Demian, la cultura del superhome nietzcheà: la clau es troba en la voluntat, que permet superar vells preceptes acomodaticis a la recerca de la (dolorosa) consciència de la identitat personal. El nou naixement de l'individu es produeix quan s'allunya de la seguretat d'allò establert i esdevé el seu propi jutge moral.
Com a professor, hi he donat voltes. M'esforço per ser un guia per als meus alumnes, però sé que se m'han de revoltar, perquè s'han de trobar a ells mateixos. Jo hi seré, però per intentar ajudar-los a pensar, i no per dir-los què han de pensar.
