Avui no he anat a treballar. M'ha costat molt prendre aquesta decisió, per la garrotada econòmica que representa (el Departament d'Ensenyament descompta del sou per un dia de vaga una quantitat molt superior a l'equivalent a una jornada de feina) i també perquè no em convenç la vaga com a recurs. Però al final he decidit que necessitava expressar el malestar que sento com a professor per la manera com els polítics utilitzen quelcom tan sagrat com l'educació pública en virtut dels seus interessos econòmics i ideològics. Exposaré aquí les raons que m'han portat a prendre aquesta decisió, i mantindré sempre la primera persona del singular i no del plural, perquè no m'agrada erigir-me en representant del pensament de ningú.
NO A LA LOMQE. La llei promoguda pel ministre Wert és una autèntica aberració. Les comunitats educatives de tot l'Estat espanyol s'han aixecat contra aquest projecte, que no té el suport de ningú i que és un atac frontal a la cohesió social. Una llei que pretén tornar als temps en què només estudiaven els fills de qui tenia diners, una llei elitista que sota el pretext de cercar l'excel·lència busca en realitat tornar a un sistema de classes estamental que impedeixi l'ascensió social. Una llei que, a més, pretén arraconar fins a la desaparició assignatures com la filosofia, no fos cas que els alumnes aprenguessin a pensar i s'adonessin de la mena de polítics que els governen. I, per als catalans, aquesta llei és agressiva encara per dos motius més. En primer lloc, la invasió competencial que significa el sistema de revàlides, que obligarà a establir uns currículums unitaris amb la resta de l'Estat. En segon lloc, perquè suposa l'enderrocament de la immersió lingüística, imprescindible per a la cohesió dels estudiants del nostre país i per a la supervivència de la nostra llengua.
NO A LA LEC. Però la llei Wert em preocupa relativament, perquè hi ha l'opció de la insubmissió i sobretot perquè amb una mica de sort ja no tindrà temps de ser aplicada si el procés polític que viu Catalunya arriba a bon port (això sí: solidaritat total amb els altres territoris de parla catalana). El problema és que el mal també el tenim a dintre. La consellera Rigau està implantant progressivament una llei d'educació catalana que també és abolutament neoliberal. La intenció és acabar instaurant als centres docents una mena de juntes gestores que substituïrien els actuals equips directius, formades per gent totalment aliena al món de l'ensenyament que dirigiria les escoles i instituts en termes d'estricte rendiment, com una empresa qualsevol. Hi haurà qui ho trobarà bé, per allò que els professors es guanyin cada dia el lloc de treball, però jo no vull tractar els meus alumnes com a números, sinó com a persones. Jo no vull formar màquines acrítiques de produir, sinó ciutadans capaços de pensar per ells mateixos. La consellera Rigau deia aquest matí, intentant apoderar-se de la mobilització com si només fos contra Wert, que de motius per a la vaga n'hi havia de sobres. Molt bé: doncs que sigui coherent amb el que ha dit i que no ens descompti ni un euro del sou per no haver anat avui a treballar.
NO A LES RETALLADES. Quan els dimarts que me'n recordo em poso la samarreta groga contra les retallades (que es veu que no es pot fer, perquè hipòcritament es considera polititzar la tasca docent), és evident (no me n'amagaré pas) que en part defenso els meus interessos: a ningú li agrada que no parin de rebaixar-li el sou ni de prendre-li pagues extra. També reivindico els drets dels meus companys: els interins i substituts cobren menys per fer la mateixa feina que jo. Però, sobretot, reivindico el dret dels meus alumnes a rebre una educació digna: a no estudiar en classes massificades, a poder rebre el tractament diferenciat que cadascú necessiti, a no haver d'esperar quinze dies perquè arribi un professor substitut. És important explicar bé això, perquè és imprescindible tenir el suport de les famílies. Cal canviar de xip i deixar de pensar que aquests professors, a sobre dels mesos de vacances que tenen, són tot el dia al carrer queixant-se. Perquè aquests professors també es mouen pels drets dels fills de cadascú. Només junts, com a les Balears, tindrem alguna cosa a fer. Ah! I que no em vinguin amb allò que les retallades són inevitables. Jo ja entenc que estem en crisi, però les retallades en educació (o en sanitat, o en cultura) seran immorals mentre sí que hi hagi diners per rescatar els bancs que ens han portat a aquesta situació.
Tots junts: professors, escoles, famílies. Per una escola pública, de qualitat, integradora, i a casa nostra en català! Perquè l'educació és un dret, no un privilegi.
