M'esperen uns dies complicats, que faran que aquest blog i moltes altres coses hagin de quedar momentàniament aparcats. Per això, és molt d'agrair que hagi pogut gaudir d'un vespre molt agradable gràcies a un partidàs i a una magnífica pel·lícula. I és que avui el Barça s'ha vestit de Barça, i ha fet un partit gairebé rodó. L'equip ha tornat a ser identificable; el futbol de toc i possessió ha tornat al Camp Nou, i els aficionats hem tornat a gaudir moltíssim. Martino necessitava un partit així, perquè el deixin una mica tranquil, i perquè tots els que en algun moment hem tingut dubtes ho veiem tot més clar. Es podrà dir que avui s'han produït tots els factors propicis perquè s'hagi donat el partit que s'ha donat: Xavi i Iniesta coincidien per fi en un onze, la verticalitat de Cesc s'havia quedat a casa, i sobretot la tranquil·litat que dóna estar guanyant en el minut 7 (quin partit hauríem vist si el travesser de la Real en el primer minut de joc hagués entrat?) Però en realitat la clau de tot plegat és que l'equip ha tornat a jugar molt agrupat, amb les línies molt juntes, amb Messi ajudant en la zona de creació. Quan l'equip no s'allarga, quan no es parteix per la meitat, quan tothom és al seu lloc, tot és més fàcil: arriben les triangulacions diabòliques (n'hi ha hagut una dins l'àrea rival literalment d'un altre planeta), la pressió és molt més eficaç, i totes les pilotes dividides cauen del nostre costat. Llavors és quan es pot combinar jugar en curt o jugar en llarg, en vertical o horitzontal, en combinació o en conducció. Tant és. I es produeix l'anhelat equilibri. Segur que tornarem a veure partits més fluixots, però el partit d'avui li anirà molt bé al nou entrenador. Perquè de partits dolents com la carn de gos el Barça també en jugava amb Guardiola, però el crèdit acumulat pesava. I la targeta de punts de Martino avui s'ha començat a omplir.
Per rematar aquest vespre, acabo de gaudir d'una pel·lícula molt estimulant, d'aquelles que un bon company de feina sempre em recomana per fer-me passar una bona estona. "Armados y cabreados" (traducció horrible de l'original "God Bless America") té una mala llet prodigiosa, descomunal. Hi acudia amb una mica de por, perquè les pel·lícules amb fama de saccejar la societat nord-americana a vegades acaben desprenent un cert tuf reaccionari amagat sota la seva irreverència, però en aquest cas m'he trobat una pel·lícula decididament honesta. També incòmoda, certament, perquè la societat que hiperbòlicament ens mostra (com hiperbòlica és la solució que planteja) és la nord-americana però també és la nostra. La principal virtut que té és la seva extraordinària lucidesa, sobretot en dos punts. El primer, l'atac frontal als mitjans de comunicació com a generadors endogàmics de falsa informació i provocadors que la gent no tingui opinió pròpia i que per tant la llibertat d'expressió resulti una fal·làcia. El segon, l'odi a tota manifestació d'incivisme, i aquí el guió és especialment hàbil perquè les normes de conducta en societat queden desvinculades de la falsa urbanitat de la dreta. He gaudit molt amb dues escenes concretes: la dels impertinents del cinema i la del que aparca ocupant dues places (una debilitat personal: quan veig algú que surt caminant tranquil·lament d'un cotxe que acaba d'aparcar en una plaça reservada per a minusvàlids sempre crido "miracle!"; algun dia m'obriran el cap). En fi, una pel·lícula que ens hauria de fer reflexionar a tots plegats i que, a més a més, està impecablement filmada, amb una posada en escena enlluernadora. Una delícia.
