David Cuenca Ros
per en 23 Setembre 2013
801 Vistes

És molt curiós el cas de Clint Eastwood: és coneguda per tothom la seva inclinació pel bàndol republicà als EUA, però en canvi algunes de les seves pel·lícules semblen firmades per un simpatitzant demòcrata: la defensa implícita de l'eutanàsia a "Million Dollar Baby", el discurs favorable a la immigració de "Gran Torino", o la visió crítica de la pena de mort a la pel·lícula que ara ens ocupa: "Ejecución inminente". Potser Eastwood reserva el seu reaccionarisme per a l'etern i repetitiu (però carismàtic) caràcter del personatge que sempre interpreta: un home de tornada de tot, rondinaire però amb un cor d'or, i amb una al·lèrgia visceral a tot allò que sigui políticament correcte. La veritat és que, si és així, m'està més que bé, i és d'agrair que abandoni el discurs de l'ull per ull que caracteritzava el seu emblemàtic personatge de Harry el Brut.

Tot plegat sembla producte d'una evolució personal. Es pot dir que he fet una mica de trampa posant "Ejecución inminente" dins el mateix sac de les altres dues obres esmentades, molt més recents i madures (i, sobretot en el cas de "Gran Torino", magistrals). A "Ejecución inminente" hi apareix una visió de la família (un altre pilar fonamental de la dreta) que ja comença a ser desencantada, tot i que encara s'hi imposa una visió cínica i sarcàstica. A les altres dues obres, en canvi, la institució familiar s'hi presenta ja com a definitivament negativa, i s'entreveu que Eastwood considera que la nostra autèntica família no ha de coincidir necessàriament amb els llaços de sang, sinó que és la gent que ens trobem pel camí i que ens ajuda. I aquesta evolució en el discurs va acompanyada d'una major maduresa en la direcció, en la posada en escena.

I és que "Ejecución inminente" encara no s'allibera de la realització plana d'un telefilm de sobretaula, ni d'una aposta decidida per un excés de sentimentalisme gens contingut. A més, la crítica a la pena de mort no és radical, ja que sembla donar a entendre que aquí és reprobable perquè el protagonista és innocent, però no es mulla a l'hora de determinar si seria correcta en el cas d'un culpable. Per tant, ens trobem amb una pel·lícula definitivament simple i simplista, que es mira amb plaer i que no ofèn la intel·ligència, però que es troba encara molt lluny de les obres que Eastwood serà capaç d'oferir-nos més endavant.

Curiosament, m'adono que aquesta darrera apreciació es podria fer extensiva als partits que actualment ens ofereix el Barça. Dissabte vam tenir una altra mostra de solvència, d'obra correcta, però molt lluny del que intuïm i sabem que pot oferir aquest equip. La veritat és que l'actuació de l'equip aquesta vegada em sembla més disculpable, donades les característiques del camp de patates de Vallecas, que convidava molt més a les pilotades llargues que al joc de combinació; però és evident que el debat sobre l'estil de joc continua obert, i més si pensem que el Rayo va posar fi a una ratxa de cinc anys sense perdre la possessió (51% contra el 49% del Barça). De moment, l'equip és molt competitiu, però poc atractiu. Però hi ha marge de millora, i confio que l'equilibri arribarà, i amb ell els automatismes i el bon joc. Mentrestant, és cert que ens arriben més, però tenim Valdés.

Publicat a: Oci
Sigues el primer a qui li agrada això.
miquel pubill
es que si arriben a un nivell més alt,s´acava la lliga
23 Setembre 2013
David Cuenca Ros
Tens raó, Miquel. A vegades em passo d'exigent. A veure com va avui...
24 Setembre 2013
miquel pubill
a la mitja part 3 a 0,no està malament...
24 Setembre 2013
David Cuenca Ros
Partidàs avui! Nou article
25 Setembre 2013