Es van equivocar els nostres historiadors en parlar de la decadència catalana...no era decadència allò que assolava la nostra nació, allò que la mantenia somorta i letàrgica... Era indecència. La indecència que ens perseguia implacable aprofitant la nostra derrota, servint-se de la por que mostraven els nostres ulls, valent-se de les nostres mans vençudes... La indecència va apoderar-se de la nostra terra, va acovardir els nostres homes, va sepultar la nostra bandera i va esborrar del món la nostra petja; l'empremta dels nostres herois.
La indecència ens havia escollit. Ens sabíem humiliats però no fèiem res per canviar-ho; ens sentíem esclafats però no movíem ni un dit per deixar d'ofegar-nos...
Immoralment resignats, havíem ajupit el cap davant castella, havíem après la llengua de la servitud, havíem renunciat al braó i l'orgull d'aquells que reposaven en guerra sota els nostres peus, mirant amb recel i fúria, com la seva raça es moria sense moral, sense decència, sense honor...
La indecència no fou breu ni efímera; enfonsada dins la nostra carn, circulant feixuga per les nostres venes, gairebé aconseguí aturar-nos el cor; apunt estigué de finir amb la nostra vida.
Però llavors algú va trobar remei al nostre mal; es va descobrir una vacuna. Injectats d'amor patri i d'odi a l'enemic, vam vèncer la por i vam atrevir-nos a tornar a existir.
Havíem tornat! Tornàvem a ser vius!
La Renaixença matava el silenci poruc i indecent que havíem mantingut fins llavors. No finia no la decadència; qui moria era la indecència que ens havia vinclat els genolls!
Catalans: el cap ben alt! Que el nostre nom no admet vergonya!
Per dignitat i per decència, visques i moris tornaran a sortir dels nostres llavis; aquest cop no hi haurà enemic que pugui eixugar-nos la saliva amb canons:
Mori castella! Mori frança!
Visca CATALUNYA!
